Diria, encara.

Dijous dotze veterans vam anar a Montgrony per recollir el pessebre que vam posar el desembre a coll Roig.


Però, quan vam arribar-hi, el pessebre no hi era. El primer d’arribar –el grup s’havia anat estirant- em va fer un senyal preocupant.
En arribar jo, vaig veure el tronc del pi tal com estava abans que hi poséssim el pessebre. Els companys estaven silenciosos. Deambulaven al seu voltant.


Vaig mirar al darrera, un tros al començament del petit barranc, doncs no fora la primera vegada que algú estimba un pessebre –de fet ja ens ha passat: res. No vaig trobar res.
Els altres companys, amunt i avall, tampoc.


Ens vam asseure, una mica repartits. Jo tenia una sensació de buidor, i els companys no estaven pas més alleujats.


“És que era massa bonic….
S’ha de ser malparit per….
És que hem trigat massa….
Si, però nosaltres amb la neu…
I a més, amb la setmana santa pel mig…
….aquí s’hi arriba fàcilment amb quatre per quatre…
Algú ha dit, mira quin hórreo tant bonic, ens l’ enduem?
És que ni pessebre, ni llibre, ni les cordes…
Potser si….si l’haguéssim posat a un altre lloc…


Dic que no ens equivoquem. No som nosaltres qui hem fet les coses mal fetes. Els responsables son els malparits que se l’han endut. O destruït, aneu a saber.


Dic que aquest desembre que ve tornarem a posar un pessebre a muntanya, al bosc, on sigui, tant bonic com sapiguem, per a dir als caminants els millor desitjos nadalencs. I tornarem a cantar tant malament com sempre, però amb les ganes de sempre, les nostres nadales. I tornarem un altre dia a recollir-lo.


Diria, encara. Però no dic més. 
Avui, dos dies després, la lluna inicia tímidament el quart creixent.