Un matí de primavera d’abril, propi d’aquestes dates, gris i humit però de bona temperatura, lluny del tòpic primaveral que normalment volem fer coïncidir amb els lluminosos dies de maig. No. Gris. Amb platja deserta d’humans i ensenyorida, a trossos, per les seves gavines. I algún colom.
El mar, més enllà de la costa, que m’és l’agafador, l’assegurança, per a mantenir-me aferrat a allò que m’és propi, on puc sentir una certa seguretat, una certa pertinença.
No poc recordar el primer dia que vaig veure el mar. Potser tenia set anys? Vuit?
Els meus pares m’hi van dur amb les meves germanes un dia d’agost, esmerçant així un dels set dies que tenien de vacances anyals a la fàbrica. Amb un vell autocar que hi havia al poble–que aleshores em va semblar immens, tant com la pudor de gasoil- que llogaven cada dia de vacances varies famílies, vam passar el dia a la platja de Castelldefels. De fet, a la nostra mateixa comarca. Però “els banys” eren lluny. El mar era lluny. En l’espai i en el temps. I vam anar “als banys”, que aleshores no s’anava a la platja.
D’altres s’inquibíen asseguts a la caixa d’algun camió –carreter que havia progressat- amb els mocadors de fer farcells i cistells de menjar per a passar el dia als banys.
Sempre la sorra, les roques, la línia trencada de les costes iniciant i finint dos móns que es besen permanentment en pocs metres.
Vuit dels mesos de soldat, si fa no fa, adormint-me amb el so de les ones o muntant la guàrdia d’ordenança a tres o quatre desenes de metres d’on s’esclafaven a les roques amb més o menys empenta, em van parlar del mar d’una altra manera. I també els pescadors i les tavernes del port.
El mar, amb els anys, se m’ha fet més present. Més interrogant. Més bell i més temible alhora quan, home de terra endins com sóc, m’he aventurat per la seva pell damunt closques de nou dites vaixells.
Ara, de tant en tant, em cal anar a mirar el mar. Cada vegada més em juga transmutant la permanent interrogació amb colors, formes i moviments. I tinc el temps just d’observar-lo mentre, impertèrrit, la manté, tot fent gala d’omnipresència, me’l miri d’un punt de la costa o d’un altre.
En tornar em vaig aturar a fer el cafè a Cal Mariner de la Barceloneta, ara Casa Ricardo, fugint dels locals per a turistes d’aquest tros de costa. Un canari engabiat em rep amb una gran refilada? No, no em rep a mi, simplement refila molt i molt perquè la poca fressa dels parroquians el deu animar.
A la paret una fotografia de la Verge del Carme, patrona de la gent de mar. Més enllà un calendari amb la mateixa imatge. Conversa variada, ara de coses de la pesca, ara del partit de l’altre dia amb el Madrid. Bona part andalusos. Tinc entès que a la Barceloneta bona part dels pescadors son andalusos.
Però no he sabut veure cap imatge de Sant Elm, el patró de la gent de mar, que sembla ser que ha anat cedint el patronatge, gairebé en exclusiva, a la Verge del Carme. El carrer de Sant Elm és ben a prop del bar.
I avui que escric això, és, precisament Sant Elm, m’ho ha recordat el Bibliogoigs.
I avui, també, s’acompleix el 79è aniversari de la proclamació de la República, un somni esperançador que, paradoxalment, entre tots van convertir en un malson.
Aquest videu no té cap interès, ja me n’excuso, per a qui amablement em visita, però és el meu bloc de motxilla on també poder, en endavant, cercar-hi records i vivències. Amb motxilla o sense.
6 comentaris:
una bella glosa :) a mi em fa por i em fascina alhora, tot i que el mar, el nostre, no em desassossega com altres mars, més imponents i ferotges.
Reconec que sóc de terra i muntanya, però cada cop més verticalitat i horizontalitat se'm confonen més i encara que expressada de forma molt diferent hi detecto una força parella.
Gràcies per aquesta mirada al mar.
El delta del Llobregat convoca dues possibilitats: l'una és l'atàvica experiència marinera (al port de Barcelona), i l'altra és l'imperatiu aeri (això al camp del Prat). Mil cops abans prefereixo la lenta de sempre que la urgència actual. El mar ens deixa ser, l'aire encara no ens pertany.
Més enllà, Clídice, de percepcions de desassossec -que també, a voltes- i d'altres, el que em va creixent és un progressiu interrogant. I la interrogació sol ser la formulació simbòlica d'un misteri.
Potser per això, cada vegada més, em reclama la atenció.
Gràcies a tu pel teu comentari, Lluís. Veus? jo també he parlat de la costa com el meu agafador, el lloc de seguretat per a algú que, com jo, també és de terra endins.
Fluids son mar i cel. Però. ens diu alguna cosa la línia radical -només en la nostra percepció- perfecta, de l'horitzó on ambdós s'uneixen?
Girbén, en Lluís esmenta verticalitats i horitzontalitats. I tu dius que l'aire encara no ens pertany. Certament. En el vol ascendent dels nostres artefactes, o en els ràpids descens, el "terra" deixa de ser horitzontal i les inclinacions ens diuen d'inseguretats.
Publica un comentari a l'entrada