Excursió a la Torre Roja

Inici del segon trimestre de les sortides de veterans. Tots plegats una mica rovellats per aquest parell de setmanes d’inactivitat caminadora.

D’inactivitat caminadora, que no d’estar-se a casa, que sembla que com més veterans més ganes de voltar per tot arreu.

Deu ser per causa d’una de les màximes dels jubilats, que diu que allò que tens ganes de fer no és que sigui necessari fer-ho, si no que és urgent!

Ai, potser si que és així, però no només pels jubilats. Vet aquí que l’espasa de Dàmocles, abans de caure, no pregunta pas l’edat ni si s’és o no “classe passiva”.(Per cert, d’on cony va treure la lluminosa idea el que es va inventar això?).

Doncs sí, inici del segon trimestre -que acabarem a mitjan juny-, amb una matinal  a la Torre Roja

Sortim de la estació d’autobusos de Caldes i donem un voltet pel centre, a veure les fonts caldes i les restes de la piscina dels banys romans. Ho tenen tot prou ben arreglat, fa goig, i a la plaça hi ha una bella escultura de la deessa Ceres de l’escultor Manolo Hugué.

Traspassem la riera de Caldes pel pont romànic i caminem pels camps, ben arreglats i ufanosos, quan les boires ja no resisteixen l’escalfor del sol i comencen a esvair-se.

El turó on anem és ben visible, però si el Josep, que porta la excursió, no m’hi hagués fet fixar, no hagués reparat en la torre que sembla un grup d’arbres més al cim.

Es veu que anem cap a una bona massa boscosa i penso com els camps treballats son el millor tallafocs possible. Ja dins el bosc, les darreres pluges han dibuixat amb el polsim del pol·len, les capricioses línies frontereres entre terra i aigua.

El camí és ample fins que arribem al punt d’inici del corriol –un cartellet en un pi ho indica- que ens portarà fins al gorg i la font d’en Pèlags, un racó deliciós, bonic, ombrejat, on la ufana ho ensenyoreix tot, amb permís d’una gran roca que sembla fer-li la sentinella. 

I el cant de l’aigua a l’estimball, que ara sembla només dringar, ara cridar esfereïda.

Un d’aquells racons on desitjaríem ser els calorosos dies d’estiu.

Em fa mandra seguir, ves. Jo ja m’hi quedaria. I tal vegada alguna goja volgués mostrar-se’m fent gala de la seva proverbial bellesa. Per què no?

Ai, em quedo endarrerit, de manera que fent un esforç me’n vaig darrera la colla i retorno el lloc a la suau xerrameca dels ocells i el cant de l’aigua, que s’estimba, s’estimba, i no para d’estimbar-se. Com seguint una crida irresistible. I això em fa una mena de calfred.

A la Torre Roja, en Jaume, com d’habitud, és l’encarregat de llegir la ressenya que ha preparat en Miquel sobre la torre i el poblat ibèric. 

Mentre ens mirem el tros de Vallès que tenim sota els peus “fem la poma”, com mana la nostra tradició.

Només ens queda la davallada, passant per les escasses restes de l’ermita de Sant Miquel de l’Arç o de l’Arn, consistents en quatre parets força malmeses.