Parada i fonda a Piera.

Al meu poble també. A la carretera –que ve de carro- hi havia l’hostal, porta ampla i acollidora i, al costat, les quadres, on els animals de quatre potes tenien el seu repòs, ben arranjats pel matelot *.


Com un refugi, l’hostal és parada i fonda, com s’ha vingut dient temps ha. El lloc de refer-se del camí fet, de la feina feta a la jornada. Del fred o de la calor, del cansament. Per a reprendre el camí.
M’estimo molt aquests llocs, ara reconvertits en restaurants i fondes, o simplement bars. El lloc on son, a la carretera, en aquella cruïlla potser, ens parlen del que van ser. I segueixen sent, per a mi, lloc on em sento acollit.

En arribar a Piera, l’home que està prenent el solet i fent el cigarro a l’eixideta del portal de casa em diu que vagi a “La Cantina”, és “la de tota la vida, hi menjareu bé i bé de preu”.

Pinta bé la recomanació i li fem cas.
El bar, espaiós, de llarga barra on el vas de vi podria lliscar d’un cantó a l’altre sense abocar-se. Per al primer glop, a peu dret. A la paret una gran col·lecció de trofeus de caça, hores i hores de taxidermista per a testimoniar aquelles batudes.
El restaurant molt espaiós també, ben arranjat, lluminós, estovalles netes, taules ben parades.
Ens han donat una taula rodona on hi cabem bé tots set. Les motxilles a terra, arrepenjades a la paret.

Una bona cloenda per a una excursió primaveral, gairebé primaveral per definició, que ha començat a Masquefa, en baixar del tren. Aire fresc, sol calent, boires altes amunt i avall que han anat vestint de flocs de cotó un cel blau a estones molt lluent.

Jersei, que a l’ombra hi fresqueja. Fora jersei que amb el sol fa calor. Jersei, que l’aire és fresquet. Treu i posa, motxilla amunt i avall per, al final, no poder estalviar el refredat de nas, molt millor, per cert, que el que no acaba de sortir.

D’antuvi el dia no s’ha presentat massa bé, amb tímides gotellades que han fet que algun company hagi desistit de venir. Però a mida que el tren avançava cap a l’Anoia ja hem vist que el temps s’anava obrint, que les boires passaven a ser corona de Montserrat i,  finalment, un matí ben bonic.

I cap a Sant Pere, baixant al torrent de Masquefa i tornant-lo a pujar per a admirar-ne l’absis i treure el nas per la porta de l’antic fossar, que dona accés també al temple. Però avui és tancat.

Com les aigües han anat gratant la terra per a fer-s’hi un llit profund, un espai d’ufana riquíssim! En seguim un tros del llit, pel costat de la llera fins que és possible. Després un corriol ens permet enllaçar un tros enllà, evitant així haver-nos de mullar els peus.

Reprenent l’alçada de la modesta Serra de l’Ocata caminem, vinya, oliverar i claps de bosc a l’esquerra, vinya a la dreta, paral·lelament a Montserrat, dolça, agraïda i permanent presència. 

Fins als Hostalets, on es pot agafar un cotxe que fa la línia fins l’estació de Piera.

Però com que només son un parell de quilòmetres més, fem el tros a peu.

Notes:

(*)

MATELOT o MATALOT m. 

Mosso d'hostal, encarregat principalment de tenir esment a les bísties dels traginers i caminants (pir-or., or., occ.); cast. mozo de cuadra. Quan els traginers arribaven a l'hostal, entre ells i el matalot, en desembastar els animals, els treien el fang de les potes, Violant Tragí 69.

    Fon.: mətəlɔ́t (pir-or., or.); matalɔ́t (Pallars, Conca de Tremp).

    Etim.: del fr. matelot ‘mariner’.

(http://dcvb.iecat.net/)

Aquí, les dades de pas per a "gps".