És un d’aquells trocets de país que sobreexisteixen. I ho dic així perquè no és el mateix sobreviure que sobreexistir. Conviure que coexistir. Viure que existir.
Pressionats per onades d’activitats humanes consumidores –voraçment consumidores- de sol, hi ha espais, com el que ens va veure passar dijous, que van sobreexistint a tota mena de pressions.
I s’entesten –visca la seva tossuderia- a esclatar de color i de vida quan es produeix una primavera generosa d’humitat, com la que tenim enguany.
El Torrent de les Bruixes desaigua actualment molt amunt. L’altre tros va quedar soterrat, anys ha, per les construccions de tot un nou barri, el dit barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. Resta doncs el tros del torrent enfilat ja al capdamunt del turó de Puig Castellar, on fa 25 segles una tribu ibera va construir-hi una ciutat.
Dues fonts es troben tot pujant, la del Drapet i la de la Bota.
La pujada és sobtada. L’autobús que s’agafa a la parada del metro de Santa Coloma, el B30, deixa just al començament del torrent, a les darreres cases del barri. Això fa que s’hagi de començar la pujada en fred i anar agafant el ritme amb les primeres i sonores esbufegades.
Els veterans, però, -d’alguna cosa ha de servir la veterania- ja ens sabem la lliçó, i una cama darrera l’altra, passa petita, aturada freqüent, anem guanyant alçada mentre el mar de ciutats va quedant per sota.
En una aturada penso que aquest mar de ciutats és però dèbil: tanmateix el mar de veritat, al davant, les hi barra el pas. El mar ha sabut fer el que els homes no, que és traçar una ratlla a partir de la qual no es passa.
És ben notable la visió que es té des del Puig Castellar. Una bona lliçó de geografia a cavall del Barcelonès i del Vallès, en la immediatesa, i de molt més enllà terra endins.
A l'entrada del recinte iber, la alegria de veure la capelleta de Sant Bernat de Menthon, el nostre patró, el patró dels excursionistes. Posada l'any 1994 pel Centre Excursionista Puig Castellar, en el norantè aniversari de les primeres excavacions, en les que tants esforços hi va esmerçar els membres del CEP.I em ve el retorn de la cançó a Sant Bernat:
"Si hem posat el nostre esguard,
en vós per gràcia divina,
protegiu oh sant Bernat,
qui per muntanyes camina."
"Si hem posat el nostre esguard,
en vós per gràcia divina,
protegiu oh sant Bernat,
qui per muntanyes camina."
La baixada del turó la fem pel cantó del Vallès, cap a Montcada, per la cintura d’altres turonets arrodonits que semblen justificar la seva existència en sostenir el turó gran. Ara estan, en part soleia, rublerts de vegetació arbustiva, pròpia d’aquells llocs que van patir el pas del foc, amb molts cirerers d’arboç i una estesa de flors que enamora.
Alguns –pocs- pins alts i eixerits que, aneu a saber el perquè, es devien deslliurar de la crema.
Alguns –pocs- pins alts i eixerits que, aneu a saber el perquè, es devien deslliurar de la crema.
És sota un d’aquests pins que ens aturem a “fer la poma”, el ritual de descans de la nostra colla.
A la part pregona, prop de les torrenteres, el bosc hi és generós i ens ofereix corriols deliciosos entre pins, alzines i arbres de ribera.
Seguim, per a anar cap a l’estació del tren de Montcada, un tros del camí arranjat com a passeig al marge esquerra del Besòs fins al pont que ens donarà accés al poble. Notable tanmateix la blanca catifa primaveral del pol·len dels pollancres.
7 comentaris:
Aquest itinerari que ens descrius penso que és bo per reflexionar sobre el que es pot fer sense pensar el que es fa (expansió urbanística) . També sobre el rastre que deixen els incendis i la força de la natura per sobreviure.
Sobre el detall de la capelleta, penso que és la mostra de que hi ha persones compromeses que sense fer soroll treballen per al bé comú.
Tota una lliçó de valors indispensables per a viure en societat.
M'agrada que esmentis el valors Pere, ara que llastimosament son prou menystinguts. L'excursionisme ha estat -i és- una escola de valors socials i culturals inestimable que hem de maldar per a mantenir, malgrat totes les dificultats.
es impressionant aquest turó on hi van viure els íbers, sembla mentida com poblaven la majoria de turons de la nostra terra. Hi he estat dues vegades, la última va ser quan feiem el GR92, el de la costa i es molt recomanable per conèixer les nostres arrels i també contemplar i reconèixer el paisatge que l'envolta.
Tanmateix, Maria, és un turó petit però eixerit.
És que surts a caminar per uns llocs....
Hi estic donant voltes, però no acabo d'entendre la diferènci que fas entre sobreviure i sobreexistir. Veient-ho, més aviat diria que és un espai que malviu com pot!
Xiru, que avui parles de llocs que tinc ben presents: si l'hauré creuat vegades el pont de Montcada!
Quan vaig al Castellar tinc gran estima pel corriol de la carena que hi ha més al nord, a la dreta en la vista aèria que ens ensenyes. Té algun moment muntanyenc i et permet recórrer un bocí del fondal de la torrentera que et fa oblidar l'evidència metropolitana que t'envolta. Poden semblar molles però són d'un pa com cal.
Vet aquí que, quan em mirava el plànol el dia abans de la sortida, em va cridar l'atenció un camí més enlairat que baixava després a la torrentera.
Doncs no mancaré a resseguir-te les passes, Girbén, que no hi he passat.
Publica un comentari a l'entrada