La Cloenda 2010

S’ha de contemplar tot el ventall i organitzar-ho a la perfecció.

No cal preocupar-se: el nostre cap de colla és tot il·lusió, mètode, previsió i control: si no et tinguéssim, E., t’hauríem d’inventar!

No cal preocupar-se, però si que cal estar a l’aguait i col·laborar perquè tot surti a la perfecció, perquè a voltes, en segons què, no hi ha coses petites.  

No és cosa petita, si no gran, molt gran, la il·lusió dels que vindran a la cloenda  i ja no poden caminar: ells han de ser a l’hora al lloc on esmorzarem tots plegats,  i al seu lloc com a caps de taula, a l’hora de dinar. D’això se n’encarregaran l’M. i el mateix E. amb els seus cotxes.

Tots el altres ens trobarem a l’estació del tren a l’hora prevista. 

No és cosa petita que ens trobem tots per a acomiadar un curs de camí i companyonia i desitjar-nos mútuament una feliç retrobada.

S’ha d’encertar el restaurant adequat, que sigui digne i senzill alhora, que l’emplaçament es correspongui amb el nostre radi d’acció i que, naturalment, sigui del nostre ambient. Tot fa preveure que així serà, al menys aquesta és la impressió de la visita prèvia que hi vam fer una setmana abans.

Hi haurà dos vocals, un per a l’excursió curta i un altre per a la més llarga. Els dos grupets hauran de fer els itineraris i ser a lloc, a tot estirar, a tres quarts de dues, de manera que no s’hi valen marrades que facin arribar a destemps. 

L’ F. portarà la curta, de manera que, sortint d’esmorzar, agafaran novament el tren, baixaran dues estacions després i caminaran fins  al restaurant. 

La més llarga la portarà el C.: arribaran a lloc havent pujat la serra pel costat de mar i la baixaran pel cantó nord, seguint després el llit de la riera.

(1 ut infra)

………………………………..

Tot va anar segons previst. Ens trobem tots a l’hora d’esmorzar a Santa Maria de Vallvidrera i ens separem els tres grups. I ens retrobem a l’hora al restaurant de la Rierada.

Vint-i-dos en dues taules. 

Dic que constatar la felicitat d’aquells a qui més volíem complaure, va ser un premi excessiu pel nostre petit esforç d’organització. Dic que va ser un dia d’excursió i cloenda, magnífic.

Dic que en aquest curs dues cadires han quedat buides.

I que dos companys del centre ens van dir que a l’agost es jubilen i que vindràn.

Dic que tot, alhora, és una merda i una joia.

I dic que, pel setembre, Déu dirà.

................................................
(1) Afegitó de dilluns 21.

Em miro l’escrit, penso que voldria comentar una fotografia, i constato que puc fer ús de l'avantatge que el bloc electrònic té: que l’espai es pot estirar, engrandir, per a inquibir-hi posteriorment i amb tota comoditat, més text o el que calgui.
Ja és una cosa ben estranya aquesta. Ve a ser com si l’espai físic el poguéssim redimensionar i, allà on hi ha una alzina i el camí del costat, per exemple, poguéssim transformar-ho de manera que, finalment, entre l’alzina i el camí hi poséssim una altra alzina i després un cirerer de pastor, mantenint-se a lloc l’alzina primera i el camí.
Aquest avantatge no el té el bloc de paper, on es poden posar noves notes en lletra més petita, croquis, etc., inquibint-les com es pot en un espai tancat, limitat. Havent-ne de transformar composició, aspecte i presència.

Tal vegada sigui aquesta una manifestació, pel que té de demostració, que el bloc de paper és un espai Euclidià, mentre el del bloc electrònic ens aproxima al concepte d’un altre espai còsmic menys limitat o, potser, limitat per paràmetres menys evidents o fins i tot més difícilment conceptualitzables.

Curiós que, malgrat això, hagi seguit el costum de posar una crida entre parèntesi i el text al final, en compte d'expandir l'espai interior del "post". I és que ens sentim més segurs amb els topants més coneguts, oi?