dissabte, 17 de juliol de 2010

La Capella

I doncs és així com jo l’he vista, talment com la vaig veure la primera vegada, obertes les portes de bat a bat, a la confluència de dos carrers del centre vilatà.
Petita. Eixerida. Marinera. La Capella de la Mare de Déu del Socors.

Passejadors d’un carrer i l’altre hi passen just davant. Amb els ulls avesats a mirar botigues de tota mena, de les fetes a posta per al turisme que els hi ha de donar vida, bars i restaurants, dos capteniments s’observen amb facilitat: qui hi veu un contrast amb el que estava veient i qui passa de llarg perquè no es correspòn amb el que estava veient. 
El primer s’atura, potser crida la dona que s’ha avançat, o és ella la que el crida a ell, mira encuriosit l’interior i, potser entra.
El segon no, segueix la seva via.

Interior senzill, bancs ben arrenglerats, parets nues, tot sembla disposat per a ressaltar la bellesa de la imatge que presideix l’espai: la Mare de Déu del Socors. Si, “del” Socors, no m’he deixat cap essa.
Assegut a un dels bancs del darrera, gairebé arrepenjat a la remor de la gent que passa, em sento convidat a una petita oració: menys la bellesa de la imatge, tot és petit.
Com petit i desvalgut devia sentir-se el mariner Antoni Caixa aquells finals del segle XVI, en el tràngol que li va fer fer la prometença. I que va complir fent edificar la capella en aquell espai dit, aleshores, camp de la Creu.
Una petita capella, gran a la història de la vila de Tossa.
...............
Havia fet aquesta nota abans d’ahir, sense recordar que l’indemà, ahir, seria la Verge del Carme, patrona de la gent de mar, com patrons ho son també Sant Elm i Sant Pere, aquest dels pescadors. Però les devocions, quan se’n tenen, son ben personals, com fa a tot sentiment religiós, i Antoni Caixa es va encomanar a la Mare de Deu del Socors.
Felicitats, bé que un pèl endarrerides, a tots les Carmes, Maria Carmes, Carmetes I Carmines.



2 comentaris:

Salvador ha dit...

Veig que també tu, Xiruquero, tens l'esperit observador i amatent a les singularitats que ens proporcionen les nostres andances per terres del país. Entrar a guaitar una petita ermita no hi ha gaire gent que ho faci, jo també...
Per això vaig fer el darrer post al Pallars parlant d'aquella petita i mig oblidada esglesiola romànica del segle X, de sant Lliser... Estava ben convençut que t'agradria si ho llegies.
Bon estiu

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tu pel Pallars i jo per la Selva, Salvador.
Dues bones tries tanmateix, de les moltes més, també bones, possibles!
Bon estiu igualment.