L'Agulla de Pola

De la vila vella de Tossa estant, intramurs, i mirant cap a nord, dominant els espadats embarretats de pineda, sobresurt una….agulla? 

Si, en diuen l’Agulla de Pola.

Altre nom no li escauria més, doncs, de fet, son les restes d’una torre de guaita, tal vegada anteriorment un altre tipus de fortificació, que, per la forma afuada que tenen, de lluny ja es veuen com una agulla que burxa el cel.

Si no hi ha massa trànsit, la carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols és un veritable plaer, tant pels que ens agrada conduir –un revolt rere l’altre- com per la bellesa del bosc que l’envolta. I si hi ha trànsit sempre queda el recurs d’entrar a un dels miradors arranjats per a aturar-te i constatar que, per moltes vegades que vegis aquest tros de costa, difícilment te’n cansaràs.

Vet aquí que, sovint, he pensat en els humans com en les fulles seques que, d’estiu o de tardor, en acabar-se la pròpia ufana es desprenen i encatifen el sòl. Ells mateixos i les seves obres.

Així em retorna aquest pensament quan, a les envistes del turó de la Pola, on s’alça audaç l’agulla, ja me’n adono que una urbanització va anar ocupant el llom del turó.

Res de nou per altra banda en una costa tant bella com poc respectada, per bé que, diuen, n’hi ha de pitjors. Ai aquesta mania tant nostrada d’aconformar-nos en mirar enrera en comptes d’endavant!

Diuen que ibers en foren els primers pobladors d’aquest turó que domina, alterós, un amplíssim tros de costa i un no menys ample tros de terra interior, tres-cents anys, més o menys, de la data en què va venir el món Jesús de Natzaret. Diuen també que per molts segles fou lloc amb presència humana

Sentinella de les, als seus peus pregones cales de Pola, el seu nom, i Giverola, on la puresa de les aigües juga a miralls amb les petites embarcacions que hi sestegen, el turó està, pel que diuen, als orígens del que, segles més tard, fóra la vila de Tossa. 

Però fa de mal compaginar el gaudi del lloc, del seu ser minso recordatori d’humanitats passades, amb el de la natura, quan aquesta ha estat –és encara- tant generosa i bella com la que envolta el turó de la Pola. Més, si un sol rabent, peatge indefugible d’un altre gaudi, el d’un cel tant blau, aclapara. I de més mal compaginar encara si hom no és capaç de reeixir en la feixuga feina de fer la necessària abstracció de la presència de la urbanització.

El lloc, per ell mateix, és dels que reclama, al meu parer, arribar-hi a peu i amb motxilla, puix la motxilla ben portada ret honors a terra i homes. Paraula de xiruquero-kumbaià.

Segona condició acomplerta, si bé mancada la primera: em declaro impotent, amb aquestes calors, de pujar cent metres de desnivell a peu i per un carrer d’urbanització. Amb la fresca ja fora una altra cosa.

I m’alegra constatar que gent nostra, de motxilla i cançoner, hi puja també abans de Nadal, com recorda aquesta petita establia llesta per a acollir el pessebre. 

A ells, des d’aquest juliol per definició, la meva virtual i cordial salutació.