Ara ja tinc la son prima, em bellugo en l’espai indefinit i oscil·lant que dubta entre les dues realitats.
Ahir, fins tard, va fer calor. Bufava moderat, però càlid, el ponent. Per això vaig deixar la finestra una mica oberta, només una mica, que a la matinada baixa fort el termòmetre. En aquest país, s’aprèn aviat, el clima pot ser qualificat del que es vulgui, menys d’avorrit.
I per la finestra mig oberta entra la llum ataronjada del fanal de sota casa, que em diu que encara és d'hora.
Però em sembla que no dormiré més. Si de cas ja faré avui la migdiada.
Peta el motor d’arrancada d’un tractor i la vibració s’escampa en el silenci del matí. Son les sis. Ahir al vespre el veí ja havia tret al carrer tractor i remolc. Així només cal pujar-hi i marxar.
Mentre faig el cafè, al balcó el termòmetre marca vint-i-dos graus, tot un luxe. Avui només farà calor per als veremadors. Però una calor suportable, doncs es preveu una màxima de trenta graus i ells ja n’han vistes de tots colors.
La remor d’altres tractors s’ajunta amb el rebuf de la cafetera que completa el procés i escampa aquesta impagable oloreta matinera. La llum del dia ja és més decidida. I, sense remor de tractors, el silenci s’ensenyoreix de tot. Només les campanetes de la capella de la Mare de Déu el trenquen per a dir-nos que son les set.
Comença allò pel que s’ha estat treballant tot l’any. És temps de recollir el fruit dels esforços. Fins que no es talli l’últim gotim del cep, res hi haurà de més important.
Comença la verema.
6 comentaris:
El vi ve de la vinya, visca la vinya, vinyim, vinyem, vinyam, visca la vinya i visca el mam...
Caram, veig que estàs inspirada, Júlia!
I després la cava i l'ampolla mentre els sacerdots moderns ens ho permetin.
A mi em sembla que el cep és imatge pura del vincle de la terra i el clima, una mena de síntesi de les condicions dels dos.
Qué bonic és de veure, Esparver, els tractors abocant els remolcs plens a la cooperativa!
M'emportaré a Barcelona una caixa de vi jove de l'any passat, 13 graus de cos per a la tardor, que el de l'hivern ja tornaré a comprar-lo.
Lluís, em sembla que estaries d'acord amb mi si, asseguts a un racó de camí, esmercéssim una estoneta en la contemplació d'uns ceps: una mena d'onomatopeia del retorçament de la lluita de la vida, per a oferir-nos un fruit que està en els nostres més reculats orígens culturals.
Cal veure'ls també a la tardor que ara arriba quan, exhausts, assoliran els mil matisos del torrat, vermellós, gairebé com el vi resultant del seu esforç.
Publica un comentari a l'entrada