dimecres, 25 d’agost de 2010

Res de nou sota el sol.

Aquests darrers dies la calor apreta fort. Ja se sap, temps d’estiu, per molt que alguns s’entestin en les exageracions de moda, com ara això de l’ona o onada: onada de calor, onada de fred, tot plegat per unes temperatures que la experiència ens diu que son les que toquen.

Mercès a aquestes calors vindran després aquells dies, aquells episodis prototardorencs que tant m’agraden: creixeran els núvols, com torres de Babel cercant d’arribar al cel, la terra s’enfosquirà, passarà aquella estoneta que sembla inert, silenciosa, en que els ocells callen i s’arrauleixen allí on poden, el ventet s’encalma i tot sembla interrogar-se, silent, pel que sembla inevitable. I esclatarà el tro, i els núvols es desplomaran cobrint-ho tot de gris i les rieres i torrents sortiran de mare. I la terra ens tornarà aquella sentor de terra molla, potser el millor dels perfums, que només es deixa fruir en aquests periòdics episodis, a condició que siguis allà on hi ha prou terra dessota els peus i no l’asfalt que te’n priva.

Aquests darrers dies la calor apreta fort. Dies abans, però, encara era prou moderada per a permetre una passejada de captard pel terme. M’agrada com parlen aquí al poble del terme. El poble ho és tot, però hi ha les dues realitats físiques diferenciades, la vila i el terme. 
Així, benvolgut bloc de motxilla, has d’anotar que un dels dies, al capvespre, vam anar a voltar per un tros de la Vall Major i retornar per la carretera vella, que ara, sense trànsit, és un passeig deliciós que fa, fins i tot, oblidar que la petja a l’asfalt no és gaire còmoda. L’herbatge ja ocupa tot el voral, impotent com és d’arribar a arrelar més enllà. I no cal anar per l’esquerra, que, si de cas en aquella hora del capvespre tornés del tros o de la vinya algun cotxe o tractor, prou el sentiríem de lluny estant.


I també has d’anotar que vam anar –oh, quin vespre tant bonic!- a la Bassa de les Forques, anar i tornar pel mateix camí, mentre el sol, puntual com sempre, feia el tros final del seu camí a ponent. 


Els ceps fan un goig que enamora i exhibeixen orgullosos els gotims del raïm. Saps?, em semblen irreproduïbles amb la paleta aquells tons dels murs de pedra seca de les feixes a la llum del capvespre.
El gran mas enrunat “parla” quan te’l mires, alterós encara, dominant aquell espai. I el perímetre de la bassa, dibuixant el cercle, porta l’esguard, inevitablement, al llit sec del seu centre on les argiles es quartegen per la set. Em queda gairebé tot de saber de la bassa i de les altres basses del terme, però els veïns segur que me’n faran una bona explicació.

Tot i el petit desnivell la motxilla em va deixar l’esquena ben molla.
Baixava la llum molt de pressa i ens interrogàvem, de tornada, per aquell arbre que no coneixíem. En aquell tros n’hi deu haver, a tot estirar, un parell de dotzenes. Per la fotografia vam saber, en arribar a casa (a l’ordinador s’hi troba tot!), que és l’arbre dels festucs o pistatxos. Probablement el pagès hagi decidit fer una prova d’adaptació de l’arbre per si valgués la pena fer-ne una  producció en quantitat. Qui sap si en un futur, a més de veure ametlles a assecar al sol hi veurem també festucs?

De fet, no sabia que fa vuit-cents anys ja s’havia conreat.

I és que, com ensenya la dita, “res de nou sota el sol”.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

la majoria dels nostres conreus són forans, oliveres incloses, o sigui que ja tens raó: "res de nou sota el sol". Tanmateix tenim la sort que sempre hi ha una nova mirada i algú que ens la fa arribar :) una bona passejada!

Gatsaule ha dit...

Sort en tenim que a l'estiu fa calor i a l'hivern fa fred! De què ens queixaríem, si no? Aquest estiu ha estat dels bons, quan no feia poca calor és que en feia massa, hem estat distrets...