També ho era la primera que vaig fer servir en començar el bloc del Xiruquero-kumbaià, aquesta:
Hores d’ara una amiga nostra deu ser caminant pel Camí de San Jaume. No és la primera vegada que hi va.
Jo vaig fer el Camí el maig de 2002, de Burgos fins a Santiago, i el maig de 2003, de Roncesvalles a Burgos a fi de completar l’experiència del dit camí francès.
Al centre excursionista, ella i jo n’hem parlat en diverses ocasions. Al meu retorn el dos anys, quan s’interessava en informar-se’n i després, quan ja hi ha anat, per l’afinitat en les nostres visions personals del Camí.
Vaig escriure, en tornar del primer, que hi ha tants camins de Sant Jaume com caminants. I ho crec aixi.
És una experiència personal dificilment comparable a d’altres i d’aquí n’esdevenen dues gran línies, la dels pelegrins, en un sentit ample –fins i tot molts dels quals, per a la seva sorpresa,- i la dels caminadors, que el fan com farien qualsevol sender de gran recorregut.
Enguany és any de jubileu i això no passa desapercebut als comerciants, que tenen l’habilitat i la obligació de mirar de “treure petroli” de tot, com ho demostra aquesta fotografia que va fer la meva dona fa unes setmanes a uns grans magatzems.
Però jo sé quín és el Camí de la Teresa, quin és el seu capteniment i –més o menys- com el “sent” aquests dies.
Ultreia! (“més cap enllà” en llatí medieval) és la salutació del pelegrí a un altre, que li respòn et suseia (“i més amunt”). Els que ho han estudiat solen coïncidir en que la primera salutació significa els desig que puguis anar més enllà en el camí, més lluny, que hi puguis arribar. Mentre que la segona correspòn amb un altre desig, que el teu camí t’elevi, que et porti “més amunt”.
Aquestes paraules corresponen a un cant, amb la seva partitura, dels molts que recull el Codi Calixtí, del segle XII.
Em vaig trobar, quan vaig ser-hi, amb relativament poques persones que em saludéssin com a peregrí amb l’”Ultreia”, o que em corresponguéssin amb el “et Suseia”. Potser això va canviant, doncs m’he assabentat que fa uns vint anys un monjo de Conques, a França, va utilitzar la música i les paraules de cant del Codi,"Ultreia, ultreia, et suseia, Deus adjuva nos" , per, afegint-n’hi una altra part en francès, fer-ne una cançó que, pel que veig, fa fortuna. No en tenia notícia els anys que vaig fer el Camí.
I ja compta amb molts videus al Youtube.
Potser quan torni, la Teresa ens la cantarà.
Jo ja me l’he apresa.
Ultreia Teresa!
12 comentaris:
No he fet mai el Camí, però crec que al ser tant llarg és tot un repte personal que et dona molts dies per pensar i conviure amb d’altres persones, encara que un, en principi no vulgui o no es plantegi viure una espiritualitat. Tot un repte personal com ho pot ser fer la Matagalls – Montserrat o per un escalador entrenat obrir un nou itinerari. Tothom al llarg de la seva vida tindria de viure el seu repte o Camí personal que remogui i replantegi els fonaments d’un mateix i l’ajudi a conèixer-se.
El Camí de St. Jaume però, no és l’únic.
Tinc ganes de fer el camí de Sant Jaume, però intentaré trobar una epòca sense massa aglomeracions perquè diuen que és molt freqüentat.
Per a mi caminar, i més encara caminar llarg, m'és sempre una experiència més que física i "Ultreia et suseia" (que no sabia que és saludés així en el camí) sovint se'm confonen amb més aprop i més profund.
Pere,
Jo no em vaig plantejar la meva primera anada al Camí –menys la segona- com a cap repte personal físic. Més aviat com el desig de viure, això si, una experiència que havia sentit comentar a persones el tarannà de les quals m’era proper, i per no fer-nos cap nosa, ni a aquestes persones ni a mi, la recerca de l’espiritualitat.
Si que tenia molt present el dubte que pogués assumir la segura duresa d’estar dies i dies, setmanes, caminant i això, si vols, és també un repte que, en tot cas i per a mi, era secundari(o complementari) com a objectiu. La segona vegada però, aquest dubte ja no el tenia.
Des de la meva experiència viscuda, el Camí de Sant Jaume no té res a veure amb cap gran recorregut tipus la Matagalls-Montserrat que esmentes, o en completar de cap a fi la travessa integral dels Pirineus.
Per a mi no té res a veure.
Per a d’altres sí.
Cadascú de nosaltres som portadors –i alhora interpretes personals- d’un concepte, d’una vivència de Camí i som nosaltres qui el ( i ens el) projectem, passa a passa. Prou que hi ha aprofundit en aquest concepte la poesia en el seu procés de recerca cognitiva.
I en aquest sentit et dono la raó en que el camí de Sant Jaume no és l’únic.
No. No és l’únic. Però és el Camí de Sant Jaume, un camí de gairebé un mil·leni d’anys de pelegrinatges -fins fa quatre dies, com aquell qui diu, gairebé heroics-
I això deixa pòsit. On deixa pòsit?
Perdona que no em sàpiga explicar més bé.
A la Teresa, que ara hi és, també li costa explicar-se.
Sobretot a l'estiu, Lluís, és més freqüentat, pel tema de les vacances. Jo vaig poder triar el maig i em van donar bon consell els qui em van suggerir la primavera.
Més enllà, més amunt, dius que se't confonen amb més aprop i més profund: estàs en el diàleg de la polaritat, una altra manifestació de la qual es troba al Camí en forma de llevant-ponent-orígen-final, cada dia començant a caminar a llevant d'allà on aturaràs el periple del dia.
Quan vaig ser-hi, la salutació generalitzada, era Buen Camino! i Bon Caminho! quan ja eres a Galícia. Poques persones ens saludàvem amb l'Ultreia!-Suseia!, només aquells que ens havíem interessat per a saber-ne alguna cosa del Camí, entre els quals, a més de catalans i espanyols, molts alemanys -bavaresos la majoria- americans de tot arreu, australians i japonesos, que venint de tant lluny havien triat esmerçar unes vacances en fer el Camí.
Han passat set anys. No sé si ara ha augmentat la recuperació de l'Ultreia!, però penso que la cançó hi deu haver ajudat.
Aquest dies m'he anat creuant amb els peregrins (sobretot en el tram Orreaga-Iruña) i la veritat és que és un camí mai m'ha cridat ni gota ni mica; i això que també m'agrada caminar llarg. Sigui pel seu objectiu fantasiós, sigui perquè negligeix tot de paisatges superiors... No, no m'atrau. Potser un dia faig una llarga travessa però no em durà a Compostela.
Un incís: en origen era un camí doble -d'anada i de tornada-, l'emprenguessis des de Sevilla o des de París; ara crec que ben pocs, o ningú, completa la circularitat original... Tens idea de si pretens fer-lo a la inversa et segellin el llibre del peregrí?
La veritat és que no m'hi trobaràs en un any sant: Massa gent. Però totes les rutes que tenen alguna cosa més que l'esport i, per tant, molta fantasia poden arribar a ser irresistibles.
Un pelegrinatge, sagrat o profà tan hi fot, només l'entenen els peregrins: la de vegades que em van dir boig tot fent la GR11...
Girbén, el carnet de pelegrí t'el segellaràn vagis o vinguis, doncs dona fe que has passat per aquell lloc del Camí en concret. Ara bé, la "Compostelana", el document que et donen al bisbat a Compostela, si el demanes, que no tothom ho fa, acredita que has arribat a Santiago fent el Camí, el que queda provat amb el carnet segellat.
La Compostelana requereix a més, per a obtenir-la, manifestar que has fet el Camí per motius íntims, espirituals o religiosos. Per això, hi ha caminadors-senderistes que tant els fot i no la demanen i altres que els fa gràcia i ho diuen encara que no sigui veritat. Que jo sàpiga, només una part dels pelegrins que hi han anat més d'una vegada no la demanen.
Tot pelegrí té el desig de tornar a casa, cosa que als inicis no era gens segura,ni tant sols el poder arribar, però el pelegrinatge acabava en arribar a lloc, fos Santiago, Roma, Montserrat o un altre lloc. Una altra cosa és que si a l'edat mitjana gairebé tothom hi anava a peu, també en tornava a peu, és clar.
A veure si t'he entès Esparver, que aquest "per tant" em descol·loca: una ruta que tingui alguna cosa més que l'esport ha de tenir necessàriament molta fantasia?
Cap ruta meva, cap excursió meva, té res a veure amb l'esport i si amb alguna (com dius), o moltes coses més, que, jo, no qualificaria de fantasia.
Per altra banda, crec que hom pot sentir-se pelegrí en qualsevol recorregut, però el pelegrinatge com se sol entendre, requereix un lloc sagrat(amb tots els matisos que vulguis), al qual adreçar-se amb el desig d'arribar.
Només un petit apunt, per mi fantasia no té cap mena de sentit pejoratiu ni d'irrealitat. Potser si no no s'entén el que volia dir.
Esparver, és cert que a vegades un matís pot ser molt important.
Ara puc establir el paral·lelisme del Camí amb la Transpirinenca, dos espais per a sengles viatges personals, per a sengles pelegrinatges.
I deixa'm que et doni l'enhorabona, que la duresa de Transpirinenca no és qualsevol cosa.
No ens parlaràs un dia al teu bloc?
Cada vegada que llegeixo sobre el camí de sant jaume tinc més ganes de fer-ho!
Salut!
Antoni, i molts dels que hi van tenen ganes de repetir.
Benvingut a aquest bloc.
Publica un comentari a l'entrada