Ben aviat el arbres de fulla caduca encatifaran boscos i camins.
D’altres arbres ja ho han fet a l’estiu, alliberant-se de fulles per no perdre humitat en les calorades.
Desproveïts dels gotims, els ceps veuran musteir-se llurs pàmpols.
Caldrà, si es vol, anar lluny per a veure els ramats aprofitar el rostoll.
Les postes d’aquests dies prenen ja la paleta de colors de la tardor.
Tot plegat agosteja.
Venen aquells dies de tarda curta, per molt que manipulem calendaris i horaris.
“Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc.”
Ve aquell camí que ens ha de portar a la Nit més llarga de l’any.
I vindran les presses per a acabar d'hora, a la tarda, les excursions.
Aquesta mena de por al capvespre que priva de la intimitat, la comunió de l’home amb una natura que es prepara, dolça, melangiosa, per a l’avanç de la fosca, la fresca, el fred, oferint-nos silencis, tons i llums únics i reservats per a aquest temps. Potser, penso a vegades, és la nostra pròpia por al ponent, veure reflectit a la natura exterior el nostre propi ponent.
Si no vaig amb la colla alguns potser pensaran que no hi vaig perquè “no tiro”, aquesta –per a mi- trista, pobra expressió tant generalitzada de ja fa temps.
No m’imagino, bona gent com son, quina cara farien si, ara a la tardor, els proposés que l’autocar ens portés a fer un dinar lleuger i començar la excursió havent dinat per cloure-la després dels darrers raigs de la posta.
Si Déu vol, hi haurà per a mi aquell turó, lluny ja el temps de les barrinades que el rebentaren parcialment, que ensenyoreix encara el pla del riu del meu poble, on pujar pel corriol del modest alzinar i deixar planar l’esguard darrera els suaus encontorns del Garraf, on sembla que vagi a jaure l’astre de la vida.
I d’altres llocs on les llums del capvespre vulguin acomboiar l’oració.
Si. Agosteja.
10 comentaris:
Tornar a l'hora foscant és un pes melancòlic, però és brillant.
Ara fa dos dies a casa dèiem:
Mira, ja fa setembrí!
Avui ja no; agosteja com tu dius.
La por al capvespre i l'esperança de l'alba van forjar civilitzacions com ara la maia.
Trobo que és un escrit molt bonic, que transmet emocions i només amb paraules, cosa que actualment comença a ser rara, ara potser abusem massa de les fotografies.
Per a mi, amb tendència a la melanconia, els capvespres de tardor em porten aquella "tristesa feconda" d'en Maragall.
Amics,
una certa melangia si, la suficient per manifestar-se creadora, generadora de capacitats per a copsar els matisos, per a copsar aquesta delicadesa que la natura ens reserva en el procés tardorenc. Per a estar-hi en comunió.
Una certa melangia només,sense deixar-nos endur a les profunditats esterilitzadores del marriment.
Una vegada més, gràcies per enriquir aquesta entrada del bloc.
Tot un procés cap a la tardor, que no hem posa gaire joiós, ja que s’ajunten moltes circumstàncies com la fi de les vacances, les tardes més curtes, o els horaris que tindran aquest proper curs els nostres fills,... en fi, molta filosofia.
Doncs nosaltres ho fem de tant en tant, això de sortir havent dinat. Sobretot a la tardor, amb aquesta llum tan especial i l'aire serè dels capvespres. Més d'una vegada hem acabat de fosc...
Pere. Cert.
I també t'ho pots mirar amb el goig d'alliberar-te de l'angúnia d'anar amb la camisa enganxada al cos a poc que et belluguis, o de les desganes que provoca la calor. Pagar-ho amb tardes més curtes i mi em resulta molt barat.
Ah! els nanos. Els meus fa molts anys que volen sols! Per cert, com us ho manegareu això de la setmana de festa del febrer, que potser agafaràs vacances també?
Gatsaule, hi ha una cosa tardorenca deliciosa: aturar-se una estoneta a veure encendre's els llums del poble -sobretot si n'estàs una mica enlairat- mentre el sol s'amaga. Moments màgics.
Xiruquero, res de agafar vacances! Que ja hi ha feina a conservar la feina.
Tinc sort que els meus fills encara que no volin sols ja s’espavilen força. Diguem que el nostre paper es el de vetllar que no es passin massa estona davant alguna “pantalla”. Encara que amb la moguda dels ordinadors a l’escola molts pares tindran de renunciar o adaptar-se a un principi que deia que les pantalles absorbeixen i fan perdre el temps que necessites per a d’altres coses. Per sort la meva filla ja començarà Batxillerat i el meu fill començarà un mòdul. La setmana de febrer no ens afectarà.
Molt boniques paraules.
Si tires o no, no importa. Sols importen les vivències que et fan feliç.
Publica un comentari a l'entrada