dilluns, 13 de setembre de 2010

Lo Pi de Pino

Quan és gran la bellesa d’un pi. Quan és gran la vellesa d’un pi.


Declarat “arbre monumental de Catalunya”, senyoreja un petit coll a les afores de la Palma d’Ebre, tot just a uns tres-cents metres de les darreres cases del nucli del poble.

Dessota la seva generosa ombra, generosa per espai i diferència de temperatura, hom té la sensació que és un avantpassat viu a qui podríem fer tantes i tantes preguntes sense resposta.
Per exemple, si és el pi de Can Pino, voldria dir que la casa va prendre el nom del pi, o sia que el pi és més vell que la casa. Si, com diuen, te una edat aproximada de quatre-cents anys la casa es faria quan el pi ja era prou singular com per a donar-li nom. 
Indubtablement és estimat per la gent de La Palma, que no tant sols s’esmerça en indicar en els cartells indicatius dins el poble cap on és el camí per anar-hi, si no que, a més, preguntant-ho a un home, es desfà en explicacions perquè hi puguem arribar.
I ho rebla, a més, la dignitat de l’espai.

Certament, del seu costat la vista és esplèndida i el dia ens acompanya força. Som a la Ribera d’Ebre, a la part més enlairada de la comarca, que s’estén, en direcció a la Bisbal de Falset, cap els peus del Montsant.
Però el matí ha estat canviant. Vet aquí que a la Terra Alta la sortida del sol ha estat neta, clara.

Tot i que a ponent, cap a l’Aragó, cridaven la nostra atenció unes boires baixes i espesses que tanmateix semblaven una carena de muntanyes a l’horitzó.

Amb l’escalfor del sol, les boires han crescut, s’han enlairat, i han arribat a tapar el cel fins que hem arribat a l’Ebre. Probablement per la ja intensa escalfor del sol s’han anat esvaint, de manera que quan hem anat pujant des de Vinebre cap a La Palma, el cel ja era d’un blau intens.
Canvis tardorencs. Contrastos de temperatura.

La carretera que puja a la Palma des de Vinebre és un plaer per a la conducció, tant per ser una carretera ben arreglada, amb revolts que fan estar per la feina, com pel poc trànsit que hi hem trobat.
Així, a marxa lenta, hem fruit dels turons i petits barrancs per on està dibuixada la carretera, més pregons aquests darrers quan miren a la plana, on reten les aigües, de cara a Ascó. El fum blanc de la nuclear és un punt de referència evident.

Ametllers, oliveres, masets escampats aquí i allà, donant tons de roig de teula a puntets precisos del paisatge. Uns minuts d’aturada al costat de la carretera, però, permeten al conductor d’apreciar millor el paisatge, incontestablement d’agricultura de secà, però que gaudeix del gran invent del rec gota a gota, rec que xuclen totes aquestes terres del pare Ebre.

Ai, el preu de l’ametlla, l’amel·la com es diu per aquí! Massa baix enguany. Preocupació. I la oliva?
(quin percentatge de pagesos hi ha al cens de votants?) 

La Palma d’Ebre, la seva plana enlairada és oberta als quatre vents. Res atura l’esguard, ni a la terra ni al cel.

I a la plaça, a l’ombra agraïda del bar de la Cooperativa, el refresc s’aprecia d’allò més.
Toca baixar cap a l’Ebre i tornar a la Terra Alta. De les fileres d’ametllers a les fileres dels ceps, on la verema continua.

Els excursionistes catalans sempre estem d’enhorabona: aquest país nostre no ens l’acabarem!

4 comentaris:

Marta ha dit...

Quan veig aquesta natura i a les persones que ens l'estimem, penso amb als incendis, com en unes hores es pot perdre tot això. Tenim un país petit però vulnerable, oi?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament Marta. Hi ha comarques, com aquesta, menys exposades, tant per la pròpia morfologia com per ser menys visitades. No podem perdre de vista que els boscos no "es cremen", llevat d'algun llamp, els cremen.

lluís ha dit...

Això dels arbres monumentals és una molt bona iniciativa i és ben cert que sols per admirar-los ja val la pena l'excursió, realment són impressionants.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lluís, tant destralers com hem estat en aquest país nostre per a tantes i tantes coses del nostre patrimoni, estar sota d'aquest pi, per exemple, no deixa de ser un cant a l'esperança que, si volem, podem fer les coses millor.
I si un arbre, qualsevol arbre, és quelcom tant proper en l'estimació, un exemplar d'aquesta magnitud hi afegeix, a més, l'admiració.