dissabte, 25 de setembre de 2010

De tarda

Potser hauria d'haver pres la màquina, però em va fer mandra.
Si l'hagués portat segur que hagués fet alguna fotografia del vaixell salpant.
El vaixell crida l'atenció. No tant per les dimensions -que deunidó- com pel cuc -anguila, peix?- que porta dibuixat a proa, amb uns llavis al bell mig de la quilla seguits, a cantó i cantó del suposat peix.
De coloraines. És un vaixell de fer creuers.

La tarda, des de Miramar, ja ofereix les llums tardorenques. La balconada és un seguit de turistes que vénen i van, i després de la primera ullada a baix el port i, normalment, una expressió de complaença, se'n tornen a seguir el passeig. Alguns es queden a la terrassa del bar i gaudeixen amb més calma del lloc.
M'estic repenjat a la barana tranquil·lament mirant a baix. A quantes fotografies haurà sortit del meu clatell? Potser algú dirà "llàstima d'aquell tio que s'estava allí palplantat"!

El vaixell salpa. Els tres tocs, les tres esbufegades de la sirena. Comença la maniobra de desatracament separant-se molt lentament del moll en paral·lel, tan de proa com de popa. Els núvols damunt el mar son més grisos, però, trencats en canvi pel cantó de terra, no son cap obstacle per al sol que ho il·lumina tot amb tons dolços, diria melangiosos.
O potser és que la melangia me la porta la maniobra de sortida del vaixell, aquella sensació de quedar-se a terra. De veure com se'n va i tu quedar-te a terra.

Sense a penes bellugar la proa, la popa dibuixa a les aigües del port un quart de cercle. I de la mateixa manera, però a l'inrevés, sense a penes moure la popa, posa proa a la bocana del port.
Avança lentament. Aquells puntets que eren les persones ja es desdibuixen del tot. En passar per la bocana el vaixell em sembla més gran.
Ells veuran la posta d'avui des del mar. Avui hi haurà una posta bonica, segur, per tal com veig els núvols, i veuran les darreres llums del dia esmorteir-se a la terra. Han virat, més o menys, cap a llevant.

Aquell altre vaixell fora port que em semblava fondejat no ho estava. Devia esperar l'entrada, doncs ara avança cap a la bocana.
El primer es va fent petit.
El sol segueix baixant.
Els turistes van i vénen.
El petó d'aquella parella a la barana és més una xuclada que un petó.

Ara me'n adono que ja estic cansat d'estar dret. M'assec un moment a les monumentals arrels de la bellaombra d'allà al darrera per a lligar-me el cordons. Al banc de més enllà una parella jove canvia els bolquers del petitó.

Rebufa una altra sirena. Me'n torno cap a casa.






6 comentaris:

zel ha dit...

I serien bones fotos, segons la història...

Salvador ha dit...

Realment la descripció exacta d'un passejada d'autèntic jubilat...
Tu tens l'avantatge que vivint al Poble sec tens el mar aprop...
Jo si surto a passejar em topo amb la via augusta o la Diagonal i Passeig de Gràcia... que també té gràcia, però no és tan bucòlic...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Zel, al menys, prou que m'hi hagués mirat en fer-les.
Parlant de vaixells, ben arribada a aquest port.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vols dir Salvador, que un "autèntic jubilat" no hagués rondinat una mica més? Mira que m'he reprimit!
No et negaré que tenir Montjuïc ben a prop és molt agradable (mentre no ens el destrossin més). Tanmateix tots els racons tenen la seva gràcia, segur.

joan antoni ha dit...

Amb aquesta excel·lent descripció les fotos hi són sobreres. Quina millor imatge sinó la nostra imaginació?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies, Joan Antoni, però...que no diuen que una imatge val mil paraules?