dimarts, 21 de setembre de 2010

A la carta.

“Doncs…miri, d’entrada, posi’m sisplau una matinada lleugerament emboirada, que faci que el sol es pugui lluir una mica a la sortida, ja sap, amb aquells raigs de colors tant especials i dolços pentinant les boires.
De primer, un matí clar, amb les boires esvaïdes per l’escalfor del sol o refugiant-se a les alçades, oscil·lant, si pot ser, d’ací d’allà, però sense enterbolir res.
I de segon un matí de temperatura agradable, que faci suar justet, justet, el tros d’esquena que tapa la motxilla, per allò de treure’n el jersei en els descansos i tapar-se una mica.
De postres, si és tant amable, una fresqueta lleugerament humida a la vall, en traspassar un torrent o a la font. M’agraden els postres que refresquen, sap?”

Ve’t aquí que si fos possible de triar el temps a la carta, hagués estat aquest. Justament el que vam tenir a l’excursió de diumenge, a Pardines.

Constato que vaig fer ben poques fotografies i és que, tot i anant bé la càmera, allò que veia reproduït ho trobava ben pobre en relació al que veia. La càmera no captava bé aquella simfonia de llums, aquells matisos, aquella –diré una bestiesa- sensació de serenitat. O potser estava massa immers en el paisatge com per a tancar-lo en uns milers de pixels.

Ah, i queda una cosa molt important per a inventar, que ofereixo de bon grat i sense demanar drets d’autor per la idea: 
Cal una càmera o andròmina semblant, capaç d’enregistrar, a més d’imatges, les olors. Ah, les olors! 
Com és que un registre tant i tant important per als nostres sentits ha quedat oblidat per la tècnica?. Altres dificultats han estat vençudes. Potser és que no tindria mercat?

A Puigsac hi ha l’ermita de Santa Magdalena, molt ben arregladeta, que en la restauració van posar un vidre gros per a poder veure l’interior. Fa goig. I és un excel·lent mirador de la vall.
D’allà vam anar fins la cabana de l’Orri Vell, on vam fer una estoneta de descans torbant la tranquil·litat de les vaques que, per cert, ja estaven una mica neguitoses, rondinant i donant voltes en el lloc on l’amo els hi posa la sal.

A dalt la serra Cavallera les boires, blanques com el cotó, semblaven voler traspassar cap al nostre cantó i així, de tant en tant, una mica el Taga i més el Puig s’Estela, quedaven amb els cims ara amagats, ara tornant a mostrar-se, en una mena de joc d’ara si, ara no.

Pensava en quan vam pujar al Puig s’Estela. A casa he comprovat al meu arxiu que vaig ser-hi el  8 de juliol de 2001. Bufa! Tant ja fa?

Unes carlines ben obertes. I de l’Orri Vell  cap a la Collada Verda. Abans d’arribar-hi, una bona xipollejada en els prats  que recullen les generoses aigües que s’escolen de dalt. Molls els baixos dels pantalons, però els peus eixuts. Encara sort.

Dinem una mica més avall de la collada, en lloc més arrecerat, que, tot i no fer gaire airet, convé. Després quedarà una hora i mitja de baixada fins a Pardines.

Aquí, al Wikiloc, hi ha l'enregistrament de dades gps.

Hi ha en aquesta vida gaires plaers com el del cafè a l’arribada, després d’una excursió magnífica, amb aquesta barreja de cansament i felicitat?
No. No n’hi gaires. Ho juro.

La dona, que va anar amb els passejadors a Núria, m’obsequia aquesta fotografia que em va fer a l’autocar de tornada. Oi que es pot creure que no me'n vaig adonar que ja érem a Barcelona?

4 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

Una bona sortida. Ja veig que va ser un dia rodó amb cafè i migdiada inclosa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I amb una satisfacció addicional Pere: em pensava que després de la poca activitat de l'estiu em cansaria més.

en Girbén ha dit...

Veient el traç exacte de l'excursió, m'intriga que no acabéssiu passant per l'Estany del Tarter; el més meridional del nostres estanys pirinencs.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó Girbén, podríem haver-ho aprofitat. Bé, queda per a un altre dia.