Finestra

És un carrer estret, a prop de l’església. Queda ombrejat a ple migdia i per això dona gust de passar-hi.
No gaire lluny se sent la mainada a la plaça, però el carrer està tranquil. Tot just tres o quatre portals d’aquestes cases de planta i pis a tot estirar, que fan que, malgrat ésser estret, sigui lluminós.
Per això hi passegem poc a poc. 

Em pregunto quan de temps deu fer que no s’obre aquesta finestra.
A l’ampit, amb la pols, hi ha caguerades d’aquest estornell negre que es menja les olives. Si t’hi fixes, es veuen els pinyols que no digereixen.


Fins i tot van treure els vidres –si mai n’hi van haver- i hi van posar les fustes.
És a dir, van contradir la naturalesa de la cosa, la  van privar de ser el que és.
Perquè és cert que una finestra o una porta, és, alhora, per a permetre i per a privar quan convingui, la connexió dels dos espais –dos móns?- l’interior i l’exterior.
Es va fer per a acomplir un objectiu i mostra l’absurd de no deixar-li fer allò pel que va ser creada.
Tant d’alt, tant d’ample, tant de fons, emmarcat exterior de reixa, per a un espai d’absurditat.