divendres, 5 de novembre del 2010

Majestat i article.

Ja fa una colla d’anys, molts, que en una anada a Beget vam comprar una reproducció en fusta de la Majestat.
És una bonica reproducció d’una mida semblant als "sancristos" que abans es tenien a les cases i que nosaltres tenim en lloc adequat. M’estimo aquesta imatge.


La darrera vegada que vam ser a Beget, poble d’on prové una branca d’avantpassats de la meva dona, potser fa uns tres anys,  vam veure que ja no en venien de “majestats” i, en canvi, hi havia tota mena de cosetes de record d’aquestes estandaritzades que es poden trobar ara a qualsevol lloc turístic.


M’ha vingut al cap el record d’aquell dia que la vam comprar, per causa d’un magnífic article –com tots els seus- del veterà periodista gironí Emili Casademont, el bloc del qual tinc enllaçat. Crec que val la pena llegir-lo.

5 comentaris:

Mercè Solé ha dit...

A mi, Beget em recorda molt la meva mare, que tenia moltíssimes ganes d'anar-hi per veure aquesta imatge. Com que a casa no teníem cotxe, la mare va acabar per inscriure's en una sortida organitzada que no va poder arribar a Beget perquè l'autocar no passava per l'estreta carretera, plena de revolts. Uns anys més tard ho va aconseguir, en una altra sortida en una agència més previsora i dotada de jeeps, i més endavant un familiar ens hi va portar. En tinc molt bon record, de Beget i de la Majestat (de la qual també vam comprar una reproducció). I encara associo Beget a un anunci televisiu (si no és que estic malfixada): "Las muñecas de Famosa se dirigen al portal...". Senyor!
L'article que recomanes és magnífic.

Pere de can Peret ha dit...

Molt bonic el poble de Beget. Crec que conserva força el seu encant gracies a la carretera estreta i plena de revolts.
Veient a la Majestat de Beget em ve com una mena de sentiment de pertànyer a un poble amb unes arrels molt profundes encara que sovint amb corrents d’opinió entestades a menysprear-ho, i això em posa de iogurt concentrat.(per no ser groller)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mercè, és que no fa tants anys, arribar segons a on podia resultar gairebé una odissea, com il·lustra la teva anècdota.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'això que dius, Pere de can Peret, de pertànyer a un poble amb unes arrels molt profundes, vull donar-ne testimoni d'estimació sempre que puc,caminant-hi enamorat,(com fa qualsevol dels xiruquero-kumbaiàs que encara quedem),i jo personalment, mitjançant aquest bloc. Altra cosa és que me'n surti.
Em fa una gran alegria saber que aquest sentiment no morirà amb nosaltres.

M. Antònia ha dit...

No conec els dos últims llocs , semblen indrets bonics. Gràcies pel mapa.