Estic content de com va anar la excursió de dijous passat dels veterans. Val a dir que la post-excursió l'he fruïda, també, abastament i que tal vegada sigui per això que en faci aquesta nota quatre dies després. Vet aquí que he dit moltes vegades que sóc un remugant i, en conseqüència, em cal pair l'aliment prou després d'haver-lo engolit.
A mi em tocava decidir-la i portar-la endavant. Dit amb paraules xiruqueres (glòria a la desapareguda cultura Xiruquera!), jo n'era el vocal. I vaig triar un altre espai de l'Ordal, aquest massís bellíssim que injustament ha pagat l'atzar d'estar tant proper a la gran conurbació. Però queden encara espais per on es pot passar que permeten encara fer excursionisme, si, coneixent-los una mica, s'esquiven en la mida del possible les urbanitzacions que, com mals bolets, han anat creixent d'ací i d'allà.
Vam ser setze veterans, deunidó, els que vam sortir de Vallirana, després d'esmorzar al bar. Vam anar a Can Rovira, antiga i bonica pairalia que és a tocar de la carretera, damunt la qual s'aturona, i vam anar pujant cap dalt de la serra, fregant en uns pocs metres una urbanització, per a prendre després un dels camins que ens portaria a Cal Beco, o, més ben dit, a les restes de Can Beco, ja dalt de la serra.
D'allí, ja planejant, vam anar a sortir al Coll de Verdaguer, que clou per així dir-ho la vessant de Vallirana i aboca a la de Corbera. Del coll es veu ja, cap al nord-est, la silueta de Corbera de Dalt amb la seva església presidint el conjunt, que vaig captar amb la càmera activant el "zoom" gairebé al màxim.
El dia ens va ser bonic, clar, només amb petits tels al cel. I el bosc estava ufanós encara, amb prou humitat per a permetre l'esclat floral d'aquesta primavera generosa.
Ara, el camí cap a la font del Lledoner, un espai d'aturada inevitable, on uns quants coincideixen -coincidim- que sens dubte hi haguéssim plantat la tenda, cosa que jo ja havia fet anys ha i, si la memòria no em traeix, més d'una vegada.
La font raja amb moderada generositat, prou per a fruir-ne com cal i la bassa que dessota mateix li recull les aigües abans de sobreeixir i abocar al torrent, és plena. Sens dubte, de la tenda estant, hauríem sentit el raucar de les granotes.
Ja havíem salvat el barratge de dos o tres pins caiguts damunt el camí i, corriol avall de la font, per anar acostant-nos al torrent del Cau de la Guineu, en vam haver de salvar uns quants més. El corriol baixa moderadament i és molt bonic, emboscat i ombrívol, i travessa una vegetació generosa. Vaig insistir-me jo mateix en fruir-ne i allunyar així la mala llet que em venia de veure el gran risc que corren uns boscos amb tones d'arbres caiguts fa més d'un any i que constitueixen, amb la passivitat de tothom, una explosiva massa de combustible.
Vaig pensar que pel juliol m'hagués negat en rodó a fer una excursió per aquests rodals. Cosa impensable atès que els veterans acabem les nostres sortides al juny. De fet, aquesta era la darrera, fora de la propera trobada que farem a Santa Maria de Vallvidrera, per a fer una passejada i dinar plegats, d'aqui a dos dijous, i que serà el nostre comiat a la temporada.
Però me'n queda, d'aquella pensada, la recança que evitaré i molt cap excursió, aquest estiu, per cap bosc que no sigui de zona humida o d'alta muntanya.
De cada raconada, de cada tram, en vaig extreure, golafre, imatges de bellesa, de vida, de color, mentre sentia, afalagat, comentaris d'alguns companys sobre l'encert d'haver triat aquest itinerari.
Arribats al torrent calia ara una suau pujada fins a Sant Ponç. El monestir de Sant Ponç, joia del romànic català, que conserva l'església, havent desaparegut en el decurs dels segles tant claustre com demés dependències monacals.
A Sant Ponç, sota el lledoner, viu monument de la natura, fem la poma i escoltem la lectura dels texts que en Miquel ha preparat i que llegeix la Teresa sobre el monestir, per a després observar-ne detingudament l'exterior.
El lledoner de Sant Ponç està ufanós. Vell com és i amb el tronc gairebé buit, protegit el forat per pedres ben posades, ens ofereix un esclat de verdor ombrívola admirable.
Aquesta fotografia meva té prop de quaranta anys, i mireu si n'està encara d'eixerit!
Pel costat mateix de Can Dispanya, per on hem pujat, retrocedim ara per a retrobar el torrent i, seguint el sentit de les seves aigües -el torrent no està eixut al juny!- anar a parar a l'inici del polígon industrial que és a la sortida de Corbera de Baix, on acabarem el recorregut a la parada de l'autobús de Corbera a Barcelona.
Uns quants companys s'inclinen per anar a dinar a casa i els altres nou ens inclinem per a menjar-nos un menú, que els dijous sempre hi ha arròs i una bona cervesa prèvia vindrà més que bé.
Després de dinar, amb el cafè, la petaca de "les gotetes del cor" (o era uisqui?) que surt d'una motxilla, la petaca de les "senyorites" (o eren Rössli?) que surt d'una altra o el cigarret, la conversa alegre i distesa.
Unes hores de camí, impagables.
Unes hores de companyonia, impagables.
Kumbaià, Déu meu, kumbaià.
Si es vol veure o obtenir el traçat per a gps de la excursió, està aquí.
