Una gatzara “que toca”.

Les busques del rellotge s’acostaran a la seva abraçada de mitjanit. Amb el seu ritme impertorbable, alienes al que estiguem fent , a  les nostres presses i dèries i, fins i tot a les mirades impacients per arribar al punt on començarà la cridòria establerta.

Els plats tindran encara les restes de l’atipada que se suposa que s’ha de fer en aquesta ocasió i els líquids rogencs de les ampolles hauran, en bona mida, canviat el contenidor de vidre pels estómacs. El líquid daurat, però, estarà encara tancat amb les seves bombolletes.

Segur que a fora hi farà fred. Potser molt de fred. Tal vegada el llac estigui glaçat.

Un fred que em semblarà més fred encara quan la foscor, abraçant les tènues lluminàries, s’hi afegeixi.

Petons, abraçades, com ja s’hauran abraçat les busques del rellotge, i crits de bons desitjos, xerrameca de molts decibels. Barretets ridículs, serpentines, mata-sogres i el que calgui. Els taps de les ampolles de cava que volen.

Un bon moment per sortir a l’exterior, com vaig fer a Ogassa, com també aquí a Puigcerdà un altre cap d’any. Com sempre que estem amb colla.

No se n’adonarà ningú.

Potser a la benzinera del costat no hi haurà cap cotxe i el dependent estarà a l’interior, calentet, veient la tele. Tal vegada algú, contràriament, s’hi aturi a fer benzina i el destorbi.

Unes passes més enllà, a la zona d’aparcament, els cotxes semblaran masses sense forma en la foscor i, si en toco algun, la fredor s’ensenyorirà dels dits imprudents.

La petita foguerada de l’encenedor m’encegarà uns instants i farà que m’hagi d’esperar una mica a mirar els estels, que fan l’ullet amb raigs de plata dins l’immensa foscor de l’infinit.

Sé que em tornaran a venir moltes coses al cap mentre les galtes em començaran a fer mal del fred. Coses que, potser,  tal com vindran se n’aniran. O potser no.

El cap és ben amo de fer esment del que vol i quan vol.

Seran tot just quatre passes. Insegures.  Portant-me a més de per la foscor, per un

un intent, segurament poc reeixit, de petita però volguda oració. Per la fredor esventadora de calitjoses escalfors, per un trobar-me momentàniament “a dins” en estar per fora.

D’aquest fora estant, segurament sentiré la remor de la colla a mida que retorno a la gatzara.

Una gatzara que, ja ho sé, “toca”. 

I me'n tornaré a dins.

Escalfor i soroll. 

Cava no. Vi negre fresquet. Trago llarg. Molt llarg.

Portem Nadal al bosc.

M'he adormit

I m'he quedat ben fotut.

Pel que sembla avui farà un matí ben clar, tot i que fred, i la colla a hores d'ara ja deu ser al tren.

Segur que l'excursioneta serà maca i de dalt de Sant Antoni podran gaudir d'una bona vista.

He trucat a un dels companys per dir-li que m'he adormit, que no arribava a temps.

Abans del telèfon mòbil regia la màxima de la taula del Bernat: "A la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat". Ve-t'ho aquí. Però ara és més senzill i fins i tot el company que rep la trucada pot fer conyeta amb la veu d'adormit que feia quan l'he trucat.

Una circumstància que  m'emprenya de no dir, des que em vaig jubilar, és haver de córrer. M'hi nego, talment com si la mollera es prengués la revenja per totes les corredisses i agendes plenes de la feina. De manera que sempre em poso el despertador amb temps més que sobrer, per no haver d'anar mai amb la llengua fora.

Però vet aquí que ahir al vespre, amb uns companys que fem una activitat de lectura en acabar vam "picar" quatre tallets de torró amb la copeta de cava corresponent, per allò que en aquestes dates s'ha de fer aquest tipus de celebracions, sabeu?. I a l'hora de sopar no tenia gaire gana i vaig sopar poc. Cagada pastoret!.

Sí, perquè, si no sopo normal aleshores a la matinada em desperta el rau-rau de l'estómac, com així ha estat, i m'he hagut de llevar a menjar-me un iogurt. M'he tornat a adormir, i quan ha sonat el despertador, l'he apagat, però m'he quedat enganxat als llençols el suficient per haver de decidir si començava a córrer com un boig o renunciava a anar-hi.

Evidentment, de córrer com un boig, res.

Mala sort. I lliçó: si l'endemà vaig d'excursió, ni pica-pica ni punyetes. A tot estirar em prendré la copeta de cava.

Au, ja us en podeu enfotre.

O sentimento

A la seva pàgina del "Fasebuc" la meva filla hi ha enllaçat un video del "Yutube" que em sembla bonic de debó.


Com es diu al final, Os tempos mudam, o sentimento continua o mesmo".






Fruïu-ne.

Serena i tardoral bellesa

A la tarda del diumenge 21 de novembre.


Serena i tardoral bellesa la d'aquest tros del camí de la Sèquia de Manresa.

Bé per la militarització, però no n'hi ha prou.

Bé per la militarització, però m'agradarà veure com acaba tot plegat i si finalment el govern espanyol té el que ha de tenir o només té "talante" com ha demostrat abastament.

La necessària militarització de l'espai aeri era una mesura imprescindible i l'han presa. Espero que no s'espantin per això i acabin afluixant.

Que aquell pobre home no hagi pogut volar per a ser a temps a l'enterrament de sa mare, que el Ministeri de Sanitat de Madrid hagi estat fent mans i mànigues perquè aquella criatureta canària de quatre mesos que ha d'ingressar  per a una intervenció seriosa a un hospital malagueny  pugui finalment ser-hi, que tantes i tantes necessitats personals, siguin això, de necessitat, o de lleure, que la llibertat de centenars de milers de persones hagi estat segrestada per una colla de xantatgistes, en un estat seriós és inadmissible. En un estat seriós, és clar.

I un estat és seriós si ho és la seva gent. No només si ho son els seus polítics, que també, però sobretot la seva gent que, al cap i a la fi, és qui elegeix els polítics.

Del meu pas obligatori per l'exèrcit vaig aprendre prou bé què significa militarització i per tant aplicació, quan calgui, del codi de justícia militar. Per tant haig de suposar que aquesta pandilla de xantatgistes queden  subjectes a aquest codi i que la autoritat militar actuarà en conseqüència, responsable com és ara de tot l'espai aeri de l'estat i de la seva gestió.

No sé, a hores d'ara, si el Consell de Ministres, que està reunit, acordarà la declaració de l'"estat d'alarma". Al meu parer ho haurien de fer com a conseqüència lògica de la militarització. 

Això és un xantatge. No és cap vaga.

Però no perdem de vista, com diuen en castellà, "de aquellos polvos vinieron estos lodos". 

Tots els partits que han governat les dues darreres dècades son responsables d'haver permès, per inacció, que l'exercici del dret de vaga s'hagi convertit en molts cassos en pràctiques quasi-mafioses en perjudici d'innocents. Per inacció, per no haver modificat la legislació ( i això que foten lleis com a xurros), regulant el necessari dret de vaga per a evitar que aquest vagi contra els ciutadans indiscriminadament, i prevenint que determinats grups amb cobertura sindical  puguin segrestar  serveis públics bàsics, com és ara el transport aeri, el transport col·lectiu terrestre, la sanitat o les escoles. Com que mai "pasa nada", s'acaba fins i tot en el xantatge.

Servirà de lliçó l'actual situació?

El maig passat escrivia jo un "post" reclamant que s'havia de regular i retallar el dret de vaga tal i com està ara establert, en ocasió d'un altre xantatge, igual de greu qualitativament.

Després d'allò no es va fer res.
Algú recorda la invasió de les pistes de l'aeroport del Prat per empleats d'Ibèria?
Després d'allò tampoc es va modificar res.

Només una vegada, els anys vuitanta, es va militaritzar el metro de Madrid. Mai, des de l'establiment de la democràcia s'ha declarat l'estat d'alarma. La gravetat dels fets d'ara  tindrà conseqüències en la direcció que dic?

El temps ho dirà.

No valia la pena.

Fotia fred. Aquest dies en fa de fred i no em podia pas sorprendre que avui, a l’excursió, també en fes.

Però, refot, quan encaràvem el nord aquest matí feia un ventijol suau, fred i humit, que semblava entretenir-se en contar-me els ossos un a un, de tant que traspassava.

I després de contar-me’ls, el malparit del ventijol s’arraulia a la ronyonada que quedava enterca i adolorida.

Tots plegats semblàvem més aviat ànimes en pena.

Potser és per això que la sortida d’avui l’he vista amb tant mals ulls. Segur que el temps hi ha tingut a veure. Segur, perquè només cap a quarts d’una ha fet una ulladeta de sol que s’ha mantingut.

Però tot i així, no és cap mentida dir que la d’avui és una excursió imprescindible si vols que l’ànima et caigui als peus en veure com ha estat degradada una part de Collserola en una època determinada i com es manté aquesta degradació.

Ja m’explicaran, si volen, com s’ho faran, si és que ho volen fer, per arranjar el desori per molta declaració de parc natural que s’hagi fet de Collserola. 

Déu i ajuda.

I és que tant darrera Vallvidrera de dalt, pel cantó nord, com a les Planes, pots veure ara si i un trocet més enllà també, construccions d’aquelles que sembla que maldin per a aguantar un equilibri precari, quan no pura i simplement barraques, o construccions –algunes grans- que semblen deixades de manteniment, si no abandonades. Mentre d’altres cases s’estan construint, algunes amb prou aspecte de bona construcció.

El J. va dir que no venia, que no tenia cap interès en tornar d’excursió per allà. Té raó el noi. Home, jo poc m’esperava de diferent, val a dir-ho, però m’agrada anar amb la colla i això m’ha inclinat el platet de la balança.

Però em guardo el recorregut per si un dia em surt la vena masoquista i em vull autoflagelar. O per si algú més és d’aquest vena i aprofita.