Perquè fos un senyal de bona estrugança m’he endut “la” motxilla.
No una motxilla. “La” motxilla. La meva de tota la vida. Velleta, que, ara, només porto a les grans ocasions.
Perquè veient-la, cinquanta anys amb mi, vulguis i puguis imitar aquest temps com a mínim, arrelis i et facis gran i fort.
Fa un dia molt clar. Al sol s’hi està molt bé però el ventijol, suau, és fresquet.
D’aquí estant veuràs, als teus peus, un bon tros d’aquest país dels meus amors. Allà al fons de tot, molt petit, ja ho saps, Montserrat, un estel a la terra.
Nadal, per a nosaltres, és l’anunci de la Vida, és la bona notícia de la que ets símbol en altres països i també en aquest, darrerament. Per això ens hem conegut. Però m’agradaria, precisament per fidelitat a l’anunci de la vida, que visquessis.
Et batran tots els vents, però t’he arrecerat una mica del nord. Ets jove i, no sé s’hi he encertat, però m’ha semblat que no t’aniria malament aquest petit recer que, quan et facis gran, depassaràs per entomar la seva força amb fermesa.
Crec que, bo i plantat, l’aigua amb que t’he regat haurà fos les dues terres, la que duies entre les teves arrels i la que ara t’acull, que les haurà amorosides ambdues per a fer-te més fàcil l’arrencada. Tant de bo.
Diuen que ve fred. Això a tu no t’espanta, ans al contrari. I potser una pluja sigui la segona i oportuna regada que et convé.
Puc deixar el cotxe prou a prop i així, si en endavant estic mitjanament bé, encara que el rovell s’ensenyoreixi d’unes o altres frontisses, com és segur, et vindré a veure. Ara, a la primavera si Déu vol.
Ets a la serra de Bellmunt, on els versos del capellà Verdaguer es gronxen entre el Montserrat llunyà i “l’ermita al cel suspesa”.
I el teu lloc, que sigui per a molt anys, és 42°06'02''N i 2°17'37''E. Que què vol dir això?, res no en facis cas, coses meves, arbre.
11 comentaris:
Vaig estar molts anys fent les excursions d'un dia amb una motxilla semblant que era del meu pare.
Pesava com una mala cosa, però l'olor no pot ser imitada per les motxilles modernes sintètiques.
La cançó s'equivocava: "v/bella motxilla..." no "v/bella xiruca"
A veure si tens sort, l'arbre arrela i et dóna moltes alegries! Que amb els arbres de Nadal sempre costa una mica.
Tu ja has fet la teva part i crec que hi has posat destresa.
Molta sort!
Gràcies per la teva visita, i per enllaçar el meu blog...
i per cert, jo també tinc una motxilla com aquesta... i si remeno una mica encara sortira la del pare i la de l'avi!!!
Doncs no està gens mal pensat, Esparver. Si que es pot afegir una estrofa a "Vella Xiruca" que parlés de la motxilla.
Home, una mica més si que pesa, però és com l'encaixada de l'amic que quan et dona la mà apreta com cal.
La sort Gatsaule, sempre és important, i tant! Però, tot i que es busqui, incontrolable.
Potser més que destresa, Pere, el que hi he posat és voluntat. Ja pots veure, una petita aixada per a un forat modest,i vaig pensar "Marededéu si ara m'hagués de guanyar la vida amb l'aixada!"
Al contrari Albert, va ser una satisfacció trobar a la xarxa, fa un parell de mesos, les teves "macros" de Collserola.
Per cert, suggerència: amb el teu saber, què tal un post amb fotografies de les motxilles del pare i de l'avi? Apa, anima't!
Vella xiruca era una versió parcial d'una antiga cançó italiana, titulada Vecchio scarpone (vell sabatot, o vella bota). La versió que coneixem la va escriura Àngel Fàbregues (a.c.s.) quan era l'editor dels cançoners de muntanya i llibres escoles a La Llar del Llibre. L'Àngel només va adaptar una estrofa, però la cançó era més llarga. Però potser sí que caldria acabar-la i canviar la "xiruca" per la motxilla. Vecchio scarpone no és, com es pensa, una cançó popular sinó una marxa de les tropes de muntanya italianes, els Alpini: la cançó té una introducció, que aquí no coneixem, que explica que el noi la troba en un vell prestatge i diu:
Lassù in un ripostiglio polveroso,
fra mille cose che non servon più,
ho visto, un poco logoro e deluso,
un caro amico della gioventù.
Qualche filo d'erba, col fango dissecato,
tra i chiodi ancor pareva conservar:
era uno scarpone militar.
I en una de les estrofes, hi ha aquesta evocació:
Sopra le dune del deserto infinito.
Aquí no era un excursionista el qui marxava sinó un soldat colonial per terres d'Abisinia, en les campanyes impulsades pel Duce.
El bocí de Vella xiruca està publicat a l'opuscle Marxes, Col.lecció Telstar nº 7. Hogar del Libro, Barcelona 1964.
Per cert, la cançó va participar al festival de San Remo al 1953, cantada per Gino Latilla.
Moltes gràcies Gabriel, pel comentari, propi de la teva llarga experiència en aquest camp.
De fet, com molt bé saps, la majoria de marxes que hem adoptat i adaptat els excursionistes, procedeixen del món militar, alemanyes, austríaques,italianes, franceses, etc.. Tot plegat, originals i versions, un patrimoni molt important.
Potser no que no hi estaria de més un esment a la motxilla, però si l'original parla de l'scarpone, ja m'està bé així.
Recordo haver dormit a Bellmunt quan encara hi quedaven hostalers i no hi arribava ni la llum ni cap carretera...
Recordo que les primeres excursions les vaig fer dins la motxilla Berhaus del pare, ben assegut en una cadireta de boga.
Publica un comentari a l'entrada