Ets un regal de Nadal.
Havies de ser això. Només això.
No vas estar fet per a donar fusta,
ni per a fer ombra.
Ni tant sols per a preservar els camps del vent.
Ni per a cercar, allargassant-te, punxegut, la llum.
Però em van dir que tens arrels.
Que ets un arbre.
El destí t'ha posat a les meves mans voluntarioses.
El destí t'ha posat a les meves mans maldestres.
I cercaré un lloc per a tu.
Que serà també un lloc per a mi, que m'agradarà
venir-te a veure.
Em caldrà triar un lloc adient. Tu no ets pas de país càlid.
Per això serà lluny de casa, del balcó on has passat les Festes.
Si l'encerto, i creu-me que vull encertar-la, viuràs.
Però m'hi hauràs d'ajudar una mica. Ajuda'm si et plau.
Seràs el que ets, no el que havies de ser.
I si Déu vol, et vindré a veure de tant en tant.
Fins que un dia no vingui més, perquè em sobreviuràs.
Em sobreviuràs de llarg. De molt llarg. De molts Nadals.
Com el Nadal que et va portar a casa.
8 comentaris:
És sensible, com una cançó de bressol per a un arbre.
Fa uns vint anys també en varem salvar un i el varem traslladar en cotxe cap a un destí adient. Va viure i esperem que encara visqui enmmig dels seus de la mateixa espècie i han format un bosquet que fa patxoca.
Gràcies Albert, tal vegada pretenia això.
Això si que és un goig, Marta!
Que tendre aquest poema , segur que l'arbre es farà gran amb tanta energia dedicada.
Desitjo que hi puguis anar sovint allà on sigui, per gaudir de la seva ombra o potser escalfor...
de tot cor!
maria
Gràcies, Maria. Estic buscant el lloc i les teves paraules m'encoratgen.
Que tinguis un bon encert en la tria del lloc. I molts anys per veure’l a créixer!!
Tant de bo encerti el lloc. Gràcies Pere.
Publica un comentari a l'entrada