divendres, 11 de març de 2011

Rivo Rubeo

És la una i som a la parada de l’autobús urbà que ens durà al centre, a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat.
En aquesta parada donem per acabada la caminada. Al pal de la parada, amb els horaris de pas, el nom: Rivo Rubeo.
A mig camí, mentre feiem temps per a refer-nos d’una petita, però sobtada i fangosa pujada des de la riera, hem estat comentat el nom antic, medieval, d'origen romà, de la població per la qual, i per un cantó de la qual, fèiem l’excursió.
El meu diccionari de llatí m’ha estat, des d’aquell sisè de batxillerat, de gran ajuda i l’he fet servir sovint per a satisfer, en la mida del possible, el meu interès per la toponímia i l’antroponímia de tants llocs per on m’han dut les xiruques. De fet, aquest diccionari i l’obra “Els Noms de Lloc”, de l’eminent Enric Moreu-Rey han estat companys inseparables de la meva curiositat toponímica, entre d'altres, a l'hora de preparar les excursions.

El diccionari, edició de 1962 de l’editorial barcelonina Spes, del que en tinc dos exemplars, el meu del batxillerat i un d'igual que vaig recollir de terra, del costat d'un contenidor d'escombraries proper a casa, on van anar a parar molts llibres d’un pis que havien buidat de mala manera. (Ai, que poc, que res, valen les nostres coses quan ja no hi som!).

I “Els Noms de Lloc, Introducció a la Toponímia”, editat el 1965 per l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya, la “UEC”.






No me’n puc estar de reproduïr la introducció que Enric Moreu-Rey fa del seu llibre:
Valors excursionistes del 1965. Qui vulgui que en tregui conseqüències.
Agafem l'autobús urbà per estalviar-nos els tres quarts que esmerçaríem en travessar la urbanització i fer cap al centre de Rubí, on pensem dinar al mateix lloc que hem esmorzat: Cal Gori.

És d'allí doncs que hem sortit per anar a veure l'església de Sant Pere, les claus del qual fan part de l'excut de la ciutat, seguir després cap al nord per travessar el pont sobre la riera, on una placa rememora la tragèdia de la riuada de 1962 que tant tristos records ens porta, i fer la aturada davant el remodelat -i segon en el temps- castell de Rubí.
El dia és relativament bo per la temperatura i el sol, però una calitxa a l'horitzó ens impedirà d'esplaiar l'esguard vers les serres llunyanes. 

A la fi s'arriben a entendre moltes coses en aquest món nostre, però tot i així no em deixa de sorprendre que una ermita tant propera al nucli de Rubí, i tant rellevant a la seva història, hagi hagut d'acabar en tres mitges parets avui en equilibri precari.
Parlo amb un rubinenc amant del seu poble, que ens trobem al lloc, més ben dit, al turó del costat on queden quatre pedres a terra del castell, del primer castell, dels que ens en fa una explicació, i en parlar-li jo de l'estat de les restes de Sant Genís, no sap si no transmetre'm, amb un encongiment d'espatlles un "...potser esperen que caiguin...així se'ls acabarà el problema...".

El turó queda retallat als seus peus pel Torrent Fondo, nom que l'hi és ben escaient, després de remuntar el qual per anar cap a la plana de Can Serrafossà, se m'ha ocorregut de parlar del nom de Rubí:
Diu la Viquipèdia:
"El nom actual segons opinió dels historiadors prové del nom registrat com a Rivo Rubeo. Trobat en vestigis romans, la seva denominació en llatí, ,es traduïble per riera vermella en referència a l'argila que arrossega la riera i que es creu li va donar el seu nom actual.”

En llatí, rubeo vol dir roig, vermell, enrogir-se. 
I rivus diu el meu diccionari que significa riera, rierol. No riu, que és flumen. Els catalans vam nomenar el riu a partir del rivus i els italians a partir del flumen dient-ne "fiume".

La plana de Can Serrafossà és ampla i lluminosa, batuda pel sol i l'aire pels quatre costats del món. I els camps estan sembrats, dibuixats alguns per fileres d'oliveres. Un veritable plaer passejar-hi.

Abans en creuar, com deia, el Torrent Fondo, he recordat que, a més de rubeo, hi ha també el mot llatí rubeus, que vol dir matolls, esbarzers. I si Rivo Rubeo vingués a dir "riera d'esbarzers"?
És ben sabut que en toponímia, com en tantes altres disciplines els estudiosos sovint no es posen d'acord, i així, Moreu-Rey creu que Rubí vindria del mot, també llatí, rupinus, derivat de rupes, lloc rocós (d'aquí el mot rupestre).

Can Serrafossà senyoreja la seva plana, la seva gran plana, un tros de la qual va servir per a fer créixer l'actual urbanització Serrafossà que és on hem acabat la excursió.
I no gaire lluny de la pairalia, entre extensos sembrats i a tocar del camí, la imatge imponent de la gran alzina, segur recer que ha de ser de les calors d'estiu, ens omple d'admiració. Lloc adient per a fer el descans previst de mig camí.
Contrast el dels plans batuts pel sol i els racons humits dels torrents que hem creuat on, silencioses als seus amagatalls de verdor, potser temeroses d'ésser arrencades, unes mates de violetes ens han vist passar en aquest camí prenyat de primavera.
Fora dels torrents s'evidencien també els rogencs argilosos que s'estenen des del Castellbisbal veí, el terme del qual freguem en passar a tocar de la urbanització Comte de Sert, ja devallant altra volta al torrent per a traspassar-lo i  atènyer el final del nostre recorregut d'avui.

Potser sí que amb  Rivo Rubeo els romanitzats es referien a les rieres rogenques.
Per les planes solcades de torrents del ponent de Rubí  una excursió m'omple el matí de goig.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bonica la descripció de la excursió per Rubí i els seus verals.
Núria

lluís ha dit...

Comentes que el dia no era d'alta visibilitat llunyana, però els colors de les fotografies em semblen vivíssims!
En quant al patrimoni que hem deixat perdre crec que és una llàstima. Conec bàsicament la situació al Berguedà, però hi ha multitud d'ermites que s´han deixat perdre i estan en runes. En un altre país es faria servir per fer venir un turisme de qualitat, més cultural, però aquí encara estem en platja i sol.

esparver ha dit...

Mirava les fotografies i pensava: qui pot treure conclusions si no sap badar?

Gatsaule ha dit...

Molt interessant el tema toponímic..., no en diu res el Coromines? És on sempre vaig quan tinc una curiositat, i és força més fiable que la viquipèdia!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Estic content, Núria, si tanmateix t'ha agradat la descripció.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Curiosament Lluís, jo vaig pensar el mateix en veure les fotografies, potser perquè no vaig orientar la càmera a la llunyania. El fet és que tant Collserola com el cantó de l'Ordal estaven enterbolides per calitxes.
Pel que dius del patrimoni, la conservació del qual és indubtablement onerosa, el que no he entès mai és que no es prenguin mides, que sovint no son tant cares, per a evitar el deteriorament. Per exemple, pel que fa a Sant Genís de Rubí, no costaria tant afermar les tres parets que queden, i així evitar que caiguin, amb unes viguetes de ferro. Els quatre quartos que valdria segur que hi son. La voluntat ja és una altra cosa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai, Esparver, això de badar no està de moda avui!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaig mirar el Coromines, Gatsaule:
“El topònim de Ru-bí deriva de Rivum Rubeum, ‘Riu Roig'.” (no sé perquè el guionet de Ru-bí).
També, a la GEC, l'article sobre Rubí de J. Altisent i Palau dona la mateixa explicació.
Per altra banda prou plausible si els xàfecs fan baixar les argiles pels torrents.
Però indubtablement m'ha fet ballar el cap, sense cap pretensió, el fet que, profunds i humits els torrents, estessin ben farcits de matolls o esbarzers: el “rubeum” que adjectiva el "rivum", si no vaig errat, seria l’acusatiu de “rubeus”, mot de la segona declinació.
Fos el que fos el que van voler dir els rubinencs romans,el que és segur és que, mercès a aquesta excursió, jo ja no oblidaré el nom que l'hi van donar.

joan antoni ha dit...

Sempre és un plaer llegir les cròniques les teves sortides. Es compleix aquella dita: no aniràs a dormir sense aprendre una cosa nova.

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Molt interessant aquesta excursió; i sobretot, molt interessant les teves ressenyes bibliogràfiques que són unes veritables joies.
Una abraçada!

Marta ha dit...

Tota un a lliçó, si senyor, així dóna goig sortir a caminar. No queden gaires guies que els agradi comunicar,de veritat. Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Joan Antoni, m'has fet recordar unes paraules que sovint deia un vell excursionista, per a mi mestre, que més o menys eren així: "avui he sortit amb la motxilla plena i no he tornat amb la motxilla buida".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Els nostres vells llibres, Xavier, son uns bons companys i, sovint, uns excel·lents referents per a no perdre'ns. Es fan estimar.
Una abraçada igualment.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una abraçada igualment, Marta, i gràcies per haver-me llegit amb tanta generositat.

Gabriel Jaraba ha dit...

Quin nom portes? Per què el portes? Quan l'home interpel.la la natura la humanitza. Quan El què és posa a Adam al paradís l'insta a que posi noms als animals i a les coses. Posant noms ens fem cocreadors; l'excursionista és un cocreador del món pel qual camina. Tot plegat, valors excursionistes dels anys 60, cendra doncs per a la mirada que no veu perquè no mira i per a la pressa que sorgeix de l'angoixa cega, sorda i muda. L'excursionista, silenciós però que pregunta el nom, s'oposa fermament a aquesta angoixa muda i emmudidora.

Anònim ha dit...

deixeu de promocionar els torrents de San Genis que els veins estem farts de motocross i tot terrenys destrossant'ho tot.