dimarts, 1 de març de 2011

Begues, Eramprunyà, Coll de la Clota, Begues.

Dijous passat va haver-hi sortida de veterans i va ser pel cantó de Begues. M’agrada aquest tros a cavall ponentí del massís de l’Ordal que ja s’agermana amb el Garraf.
La calissa ja és més trencada, més del Garraf, tot i que llueix a estones la seva veta d’arenisca ordalenca.
És una de les primeres imatges que tinc gravades a la retina des de la quasi infància, aquesta pedra trencada, ferida per l’erosió, blanca de calç, amb els clotets com ulls mal fets que l’aigua va dissolent fins a fer-hi forat.

Sempre m’agrada caminar-hi i sortir de tant en tant del camí per a trepitjar roca nua, com si ara, amb botes més fermes, no m’hagués de preocupar que els cantells puguin tallar-me la sola de les xiruques. Però no, no bado, que si les soles de les xiruques potser no eren tant consistents, el pes que suporten les soles ara és prou molt més que el que suportaven les xiruques d’aquell nano.

Vam esmorzar a Gavà en baixar del tren, en un bar del costat de l’estació que es diu “Os Ceidas”, per després agafar el cotxe de línia que puja fins a Begues, per la carretera corbada, de muntanya que és, que es va enfilant, amunt, mentre la línia de l’horitzó del mar s’enretira i s’abaixa. Només per passar per aquesta carretera, ja val la pena pujar a Begues des de Gavà.

Vam baixar de l'autobús a La Rectoria, barri de just abans d’entrar a Begues poble, per a enfilar cap al castell d’Eramprunyà, tot un lloc de referència, si no un símbol, dels excursionistes de la meva generació. Com ve a ser, també, entre d’altres, Burriac al Maresme.
Ja sabíem que no hi podríem accedir, doncs està ben clos per una tanca que fa un any van posar i que se suposa que és prèvia a les obres de consolidació que s’hi han de fer.
He, he! Sempre hi ha l’anècdota: deu ser que alguns/alguna encara conserven aquell tret jovenívol de contradir la prohibició (ai, tant de bo fos amb altres coses també!), i van superar la tanca per sota en un exercici gairebé perfecte de reptar, que em va fer recordar els meus entrenaments militars. I és que se'ls hi pot perdonar perquè alguns d’ells no hi havien estat mai.

Eramprunyà és un dels més rellevants sortints de la veta d’arenisca que deia, que vam poder també veure a la sortida a Santa Maria de Cervelló i d’altres llocs de l’Ordal.

No recordo quan va ser, però indubtablement el bosc de la part més ponentina, passat el castell, va cremar. En donen testimoni fefaent els eixerits cirerers de pastor que se n’han ensenyorit, i és prou sabut que el cirerer de pastor rebrota ràpidament i creix fent ombra  que fa que el seu sotabosc preservi un grau d’humitat mínim, que afavoreix el creixement del plançons i rebrots d’alzina i altres espècies. I a més de tant valuosa aportació encara, quan n’és el temps, ens obsequia amb les seves cireretes!

D’allà vam girar cap el Puig de les Agulles. Compte, no s’ha de confondre amb el Puig d’Agulles que hi ha a tocar del coll d’Ordal.
Vam passar per un camí ample, solellat, que no fora pas aconsellable amb altes temperatures, mar llunyà a l’esquerra, agulles al davant. 
Enfilant després un deliciós corriol que puja suaument cap el coll de la Clota on es troba amb el que puja de la Sentiu, ja garrafina. Allà hi ha una creu de ferro, posada el 2000, que probablement sigui al lloc d’una creu de terme anterior.


 Veient la creu es constata que n'hi ha que mereixen un sac de garrotades.

Del coll de la Clota surt el corriol que, voltant pel darrera, permet arribar dalt del Puig de les Agulles. Però per l’hora que era vam acordar venir-hi expressament un altre dia.
Del coll de la Clota fins a Begues és un camí ample, deliciós i planer, que convida a fruir del bosc, la passejada relaxada i  la conversa.


Com dic en el comentari al traçat que he “pujat” al “Wikiloc”, una excursió perfecte per a la mida dels veterans i, sense dubte, per aquells pares que vulguin anar amb la mainada a fer una deliciosa matinal.

15 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

El lloc és, certament, encantador. I ben a prop de casa, a Viladecans. Per què seré tan mandrosa per anar a caminar? M'animes a tornar-hi. Gràcies,
Mercè

Jordi ha dit...

M'apunto la matinal... amb el nano a l'esquena, que encara no dóna per això.

Salvador ha dit...

Quins records de joventud. El castell d'Eramprunyà fou una de les primeres sortides que vam fer de jovenetes amb el meu grup dels Lluïsos de gràcia.
Saps que amb aquest grupet de nois, que deviem tenir 15 o 16 anys, encara ens trobem en alguna sortida de veterans i a dinar cada dos mesos?.
Increible oi?

Gatsaule ha dit...

És realment bonic el castell d'Eramprunyà, i aquests gresos tan acolorits hi acompanyen.

No sé si val la pena recordar que formen part d'un estrat geològic ben particular, anomenat Bundsanstein, i que correspon als sediments més antics del període triàsic. És a dir, els primers de l'era secundària, dipositats fa uns 250 milions d'anys.

Precisament els seus colors vermellosos i ocres ens indiquen que es van dipositar en un ambient molt àrid, en una època en que l'Ordal encara formava part del supercontinent Pangea.... I callo, que ja em començo a fer pesat!

M. Antònia ha dit...

Déu ser molt bonica aquesta excursió,no l'he feta mai.
Al anar per montanya sempre es troben bretulades i per desgràcia i massa sovint força bruticia de "civilització"

M. Antònia ha dit...

He mirat els últims que no havia vist, Què bonic el torrent de Pareis! No conec aquesta herba ni havia sentit mai el nom, això que m'hi fixo i en fotografio moltes.
L'onada sí que sembla cansada, que no pot amb les algues. Ja veig que us ho heu passat d'allò més bé.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I tant que ho tens a prop, Mercè. Gràcies a tu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jordi, benvingut a cal Xiruquero-kumbaià. Jo també vaig dur els meus dos petits a l'esquena (primer l'un i després l'altre, que no son bessons ni jo hauria pogut),i pocs records tant bonics com aquest conservo.
Oh, i ara hi ha unes motxilles per a dur-los magnífiques!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, confirmes, com ja dic al "post", que Eramprunyà era un lloc de referència.
Amb les voltes que dona la vida, ja és ben notori tanmateix que encara ara us retrobeu amb freqüència.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ep, Gatsaule, de fer-te pesat res. Al contrari, gràcies per la teva aportació que millora el "post".
Ja he "googlejat" a la recerca del "Bundsanstein", mot que desconeixia i que no apareix a les informacions geològiques de les guies de l'Alpina de l'Ordal i del Garraf. (I com en son d'útils encara les velles guies de l'Alpina!)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si que ens ho vam passar bé a Mallorca, M.Antònia. Força.
Si un dia aneu a n'es Torrent de Pareis, no t'oblidessis pas la capseta de les aquarel·les!

Jordi ha dit...

Xiru, sóc un vell conegut que vola per aquí a estones i vaig entrar amb un correu que no tocava.

Jordi esparver...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ah, bé Esparver...son coses que passen.

Anònim ha dit...

Hola, no vaig puguer fer l'excursió de veterans de la qual parles, perque no era a Barcelona, però ha estat com si l'hagués feta tal com la expliques. També per mí va ser una de les primeres excursions que vaig fer quan començava a sortir d'excursió i que recordo perque va ser per nosaltres un magnífic mirador doncs feien un espectacle aèri a Barcelona i alló va ser una magnífica miranda, estiradets prenent el sol i gaudint de l'espectacle.Núria

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Núria, això de l'espectacle aeri m'ho hauries d'explicar més, perquè, pel que dius, n'ha de fer uns quants anys.