Begues, Eramprunyà, Coll de la Clota, Begues.

Dijous passat va haver-hi sortida de veterans i va ser pel cantó de Begues. M’agrada aquest tros a cavall ponentí del massís de l’Ordal que ja s’agermana amb el Garraf.

La calissa ja és més trencada, més del Garraf, tot i que llueix a estones la seva veta d’arenisca ordalenca.

És una de les primeres imatges que tinc gravades a la retina des de la quasi infància, aquesta pedra trencada, ferida per l’erosió, blanca de calç, amb els clotets com ulls mal fets que l’aigua va dissolent fins a fer-hi forat.

Sempre m’agrada caminar-hi i sortir de tant en tant del camí per a trepitjar roca nua, com si ara, amb botes més fermes, no m’hagués de preocupar que els cantells puguin tallar-me la sola de les xiruques. Però no, no bado, que si les soles de les xiruques potser no eren tant consistents, el pes que suporten les soles ara és prou molt més que el que suportaven les xiruques d’aquell nano.

Vam esmorzar a Gavà en baixar del tren, en un bar del costat de l’estació que es diu “Os Ceidas”, per després agafar el cotxe de línia que puja fins a Begues, per la carretera corbada, de muntanya que és, que es va enfilant, amunt, mentre la línia de l’horitzó del mar s’enretira i s’abaixa. Només per passar per aquesta carretera, ja val la pena pujar a Begues des de Gavà.

Vam baixar de l'autobús a La Rectoria, barri de just abans d’entrar a Begues poble, per a enfilar cap al castell d’Eramprunyà, tot un lloc de referència, si no un símbol, dels excursionistes de la meva generació. Com ve a ser, també, entre d’altres, Burriac al Maresme.

Ja sabíem que no hi podríem accedir, doncs està ben clos per una tanca que fa un any van posar i que se suposa que és prèvia a les obres de consolidació que s’hi han de fer.

He, he! Sempre hi ha l’anècdota: deu ser que alguns/alguna encara conserven aquell tret jovenívol de contradir la prohibició (ai, tant de bo fos amb altres coses també!), i van superar la tanca per sota en un exercici gairebé perfecte de reptar, que em va fer recordar els meus entrenaments militars. I és que se'ls hi pot perdonar perquè alguns d’ells no hi havien estat mai.

Eramprunyà és un dels més rellevants sortints de la veta d’arenisca que deia, que vam poder també veure a la sortida a Santa Maria de Cervelló i d’altres llocs de l’Ordal.

No recordo quan va ser, però indubtablement el bosc de la part més ponentina, passat el castell, va cremar. En donen testimoni fefaent els eixerits cirerers de pastor que se n’han ensenyorit, i és prou sabut que el cirerer de pastor rebrota ràpidament i creix fent ombra  que fa que el seu sotabosc preservi un grau d’humitat mínim, que afavoreix el creixement del plançons i rebrots d’alzina i altres espècies. I a més de tant valuosa aportació encara, quan n’és el temps, ens obsequia amb les seves cireretes!

D’allà vam girar cap el Puig de les Agulles. Compte, no s’ha de confondre amb el Puig d’Agulles que hi ha a tocar del coll d’Ordal.

Vam passar per un camí ample, solellat, que no fora pas aconsellable amb altes temperatures, mar llunyà a l’esquerra, agulles al davant. 

Enfilant després un deliciós corriol que puja suaument cap el coll de la Clota on es troba amb el que puja de la Sentiu, ja garrafina. Allà hi ha una creu de ferro, posada el 2000, que probablement sigui al lloc d’una creu de terme anterior.

 Veient la creu es constata que n'hi ha que mereixen un sac de garrotades.

Del coll de la Clota surt el corriol que, voltant pel darrera, permet arribar dalt del Puig de les Agulles. Però per l’hora que era vam acordar venir-hi expressament un altre dia.

Del coll de la Clota fins a Begues és un camí ample, deliciós i planer, que convida a fruir del bosc, la passejada relaxada i  la conversa.

Com dic en el comentari al traçat que he “pujat” al “Wikiloc”, una excursió perfecte per a la mida dels veterans i, sense dubte, per aquells pares que vulguin anar amb la mainada a fer una deliciosa matinal.