dimarts, 5 d’abril de 2011

Matinal a Gallecs


El canvi és radical: edificis comercials i d’habitatges, carrer al davant, autopista i els camps. L’autopista delimita i separa dos espais radicalment diferents.
El camí és ample, pla, còmode i ben aviat va a ajaure’s paral·lel a la riera.

No és d'hora i les calitxes ja s’han ensenyorit de l’horitzó, un horitzó retallat per petits turons arrodonits d’un verd primaveral intens. Ara els arbres del bosquet de ribera fins i tot els amaga.
Un parell de garses saltironegen un tros davant meu. M’agraden els petits saltironets de les garses, que semblen talment tenir molles a les potetes. I de fet les hi tenen, de muscle, molt més perfectes que les molles metàl·liques.
I m’agrada el color del seu plomatge, negre i blanc, sense mitges tintes, sense solucions de continuïtat, ara negre, ara blanc. I m’agrada el seu vol, quan em tenen ja massa proper, amb aquestes cues que semblen ròmbiques. 
Un vol curt i decidit per a anar-se’n totes dues, a les branques del pollancre.

Arribo a l’aiguamoll. No és hora de veure-hi estadants, que toca més de matí i a mitja tarda, per això no se’m mostrarà, elegant, la polla d’aigua amb el seu sobrebec que em recorda, no sé perquè, un senzilla màscara veneciana.
Can Salvi queda un trosset enllà, amagat per la vegetació.
Tot i que ja sé que no hi son, no m’estic de guaitar l’aiguamoll des del punt d’observació, com seguint el ritual: lectura del cartell explicatiu de la fauna que s’hi pot veure i treure-hi el nas.

El camí és deliciós. Ara m’avança molt ràpid un noi, que va corrent i amb auriculars. Seguint-lo amb la mirada ja puc entrellucar entre els arbres el campanar d’espadanya de Santa Maria.

Que fa molt i molt de goig. En frueixo abastament. El petit, digníssim, cementiri de l’entrada té en un costat una creu moderna damunt un peu de pedra amb el nom: Santa Maria de Gallecs. Tot és en silenci. 


Les dues cases del costat, tancades, la zona d’aparcament buida, ningú més que jo. El moment convida a assaborir-lo intensament.
No me n’estic de retratar-m’hi jo mateix i poso l’automàtic.

I ara cap al bosc de can Veire, un dels dos o tres petits desnivells que faran que avui  la excursió no sigui plana del tot. I per a recordar que, per minsa que sigui la pujada, cal donar ritme, bé que suau i pausat, al buf. Un banc de fusta fet amb dues travesses de via de tren, dalt del bosquet, convida al repòs i a la contemplació del lloc.
Un home busca espàrrecs, amb prou èxit a jutjar pel gruixut manyoc que du a la mà esquerra.

Traspasso la carretera cap a nord, més bosc. Però els camps son omnipresents quan, per petita que sigui, s’obre una clariana. Toca tornar enrera i cercar el camí de més cap a llevant per a anar tornant al punt de sortida.

En tornar a traspassar la carretera em trobo una noia negre, de les que els macarres mafiosos porten a les carreteres a prostituir-se, asseguda en una cadira de càmping, al costat d’un petit parasol i el que semblen ser les seves coses personals. Li dono el bondia i somriu: “buenos dias…quieres que te la chupe..?”
“Ai filla…yo ya no estoy para esos trotes…” és l’únic que se m’acut dir-li mentre noto el cor encongit. Fa cara de no haver-me entès.
Li dic adéu i segueixo el camí, ample, entre verdosos camps del cereal creixent, però m’embarga primer una sensació de pena profunda que dona pas a una malla llet impressionant.

Avanço pensant com n’és d’hipòcrita i d’imbècil la major part d’aquesta societat nostra, capaç de sentir-se  cofoia i “moralment elevada” prohibint corrides de toros i, en canvi, absolutament insensible a la explotació, a l’esclavatge, d’aquestes noies vingudes de Déu sap on, sense papers i en mans de sàtrapes.

El camí em portarà amb poca estona cap a la Torre d’en Malla, aturonada, esvelta, magníficament afermada en un passat pairal, que recorda aquests grans masos de la Catalunya central, del Lluçanès, del Bages, de l’Osona. Amb les dues torres amb regust de por i de carlinada.


Retorno al llom dels camps per a cercar novament el camí de Can Salvi i, sense passar novament pels aiguamolls, desfaig el primer tros de camí de l’inici fins el cotxe.

Mercès als moviments conservacionistes dels 70 Gallecs es va poder salvar, bé que parcialment, però es va poder salvar. D’altres llocs no se’n van poder sortir.

4 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Si, un dels pocs espais naturals protegits de caràcter agrícola.... També té els seus punts foscos, com tot el que fem en aquest refotut país, però quedem-nos amb la part bona: un retall de Vallès sense transformar!

M. Antònia ha dit...

Aquesta caminada tot sol, com el camí que tenies davant en una de les fotos, et dóna per reflexionar i pot ser gaudir-ne més. Per tot es troben aquestes noies, però no és segur que estiguin totes elles en màfies. Sí que posen de mal humor, Més quan penso en la gran necessitat que molt homes tenen, i els diners que mou tot aquest negoci. Pot ser diner negre...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, Gatsaule, tot i que la realitat és tossuda, he procurat quedar-me amb la part positiva. I la bellesa d'aquest espai agrícola hi ajuda.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Malgrat tot, M.Antònia, vaig gaudir força de l'excursió. La primavera esclatant, als camps i al bosc i la bellesa de l'assentament humà al territori hi ajuden, i molt.