Pertinença

Camino en el temps del sotabosc ufanós, de pineda esvelta. Camino per l’espai d’un mati de dilluns, de llum clara que catalitza la barreja del color.

A la primera  masia que trobo hi ha, d’uns anys, un petit museu d’eines del camp. L’obren el diumenge. (Perquè ara la masia, arreglada per a petit museu, sembla des de l’exterior més aviat una casa d’estiueig?). 

La transformació. Les transformacions.

Un tros més enllà, una ermita de dimensions humanes. Bellíssima. Senzilla. (Necessàriament, per senzilla, bellíssima. Necessàriament, per bellíssima, senzilla).

Romànica. Arquacions llombardes. Un sol cos tancat per absis semicircular.

Ara hi és. Fa unes desenes d’anys no hi era. (Si, insisteixo que és romànica i del segle X). 

La translació. Les translacions.

El camí planeja i em convida a passar-lo amb un cert respecte: és com si obrís la casa del bosc i convidés a passar. Per un moment estic temptat de dir-li “Ah Maria!” com quan s’entra (ai, com quan s’entrava) a una casa.

I d’ample passa a corriolejar, tot xiroi, com entremaliat, per a estalviar marrada però, això no, sense embardissar-se.

Gran clariana em sembla primer. Clariana?, no. Plana oberta, de les que el sol es complau a batre lliurement. Diria que el bosc ha dit “fins aquí he arribat”.

Al bell mig els volums cartesians de l’edificació: tal com arribo, primer la rectoria, adossada a l’església. Al costat de nord una zona d’esbarjo.

Dels tres homes que s’esmercen en el que sembla arranjar les taules de fusta, només un sap correspondre al meu “bon dia”.

Volto per a veure el conjunt arquitectònic i em trobo un grup d’excursionistes veterans descansant.

Parlem una estoneta, em conviden a cafè, i un d’ells em renya: “no és cosa bona anar sol, amic meu”. Com per reblar el que diu mou el cap desaprovant mentre encén el cigarret. Mentre l’encenc jo em prenc els segons per a respondre. I quan vaig a fer-ho em diu “n’he baixat uns quants jo, sap?”

Un company d’ell m’assenyala la gorra que aguanta el bastó repenjat a la paret: és un bomber jubilat. (Me’n guardo prou de dir-li que, precisament, aquest dies estic fluix per culpa de l’antibiòtic i que per això avui faig una volta curta). Li dono la raó, però “ja sabeu que per aquí sempre passa un o altre, i duc el telèfon, i el gps per a donar la meva posició….i…si, de fet teniu raó, teniu raó…”

Ells se’n van cap un cantó, jo cap un altre.

El camí. Els camins.

El portal de l’església s’obre al migdia. El portal de la rectoria també. Al costat esquerra entrant a l’església hi ha el cementiri que, com l’església, és tancat. Els xiprers donen fe que aquell clos és terra sagrada, però no hi ha, des de fora, tombes aparents. Diu la història que a la guerra del francès el van profanar i destruir totalment. Tal vegada la data de la porta sigui del darrer arranjament.

No sé llegir l’escut de la porta de l’església. Merda, no el sé llegir. Feina em donarà quan arribi a casa.

Si que sé llegir les tres majòliques de la façana. Boniques totes tres, ben conservades, no crec que faci molts anys que hi son.

La lectura. Les lectures.

La majòlica del mig em porta a una arrel personal llunyana en un temps, de cinc generacions, i en un espai, el d’un altre país que no és el meu, però que, sens dubte, també és el d’origen del pares, o avis, dels qui han posat la majòlica. 

Curiós també que hagi començat a caminar i retorni avui, des d’una ciutat, aleshores un poble gran, on va néixer i viure l’infància una altre arrel meva, de la que porto el cognom.

L’origen. Els orígens.

Retornat al bosc sento novament la seva empara. Fuig de mi una puput jove mentre dues tórtores festegen esquivant hàbilment els troncs dels arbres.

El camí em retorna els pensaments:

Les transformacions,

Les translacions,

Els camins,

Les lectures,

Els orígens,

I sento, feliç, en la serena solitud d’un nou camí de tornada, que pertanyo a aquesta terra.