dimecres, 18 de maig de 2011

Vall d'Olzinelles

Un pou de glaç en un racó del bosc: semiesfera coberta d’herba baixa.


Els que ens ho mirem hem conegut les barres de gel com a únic element per a conservar el menjar. I com desfer-les amb el punxó. I com amb el ganxo els treballadors del dipòsit de gel les abastaven.
Pensava però, que no hem conegut com manipulaven el gel els homes del pou de glaç. Diu que l’embolicaven amb palla i draps.
Aleshores, com era l’entorn d’aquest pou que ara voltem?
I ells, com eren?
No han quedat petjades de les espardenyes, que el temps s’alia amb la vegetació i els elements per a fer desaparèixer tot rastre.

Al camí per a arribar-hi hi cerco absurdament les petjades. Els homes aquells son ara a l’altra dimensió. I som nosaltres qui per una estona prenem el seu lloc en aquesta.
Això si, sense fer res. Observo només, mirant “d’entendre”, no només processos ni feina amb el glaç. 
Mirant d’entendre aquesta imatge que m’esdevé, tènue, però talment com reclamant el seu lloc.

I més llunyana encara, més desconeguda encara, em resulta aquella altra feina, la dels forns de pega.  


I descobreixo, com aquell que aparta branquillons per a veure el terra, les restes arqueològiques d’uns forns que s’ofereixen a la mirada talment com a figures estranyes, alienes a cap realitat coneguda. Son els forns de pega de Can Valls.
Un cartell posat pels serveis del Parc del Montnegre i Corredor informa: 
"Els forns de pega de Can Valls son tres recipients de ceràmica de forma oval, d'uns dos metres d'alçada cadascun, un al costat de l'altre, que es troben en el marge superior del camí de Can Valls. Un dels forns es conserva pràcticament sencer. Segons la tradició es tracta de tres forns datats el segle IX. La pega, substància viscosa i fosca, s'obtenia mitjançant la cocció lenta de soques de pins i alzines, i s'utilitzava com a combustible per a l'enllumenat públic i per a impermeabilitzar vaixells i recipients."
Em ve la imatge del calafat treballant a la drassana i em produeix una sensació d'alegria (per què?), pensar que és pi i alzina allò que impermeabilitzava la barca del pescador en aquesta mar que tenim just a l'altre cantó dels peus d'aquest Montnegre que ara ens acull.
No en tinc prou i cercaré més explicacions.  Aquí em detallen el procés més extensament.

Al començament, després de passada l’autopista per sota, trobem Can Draper. Fa goig.

A la paret una majòlica em crida l'atenció. No puc identificar prou bé la imatge dins els cercle, però em sembla un cavall trepitjant un drac. Tal vegada simbolitzi un cavall, a qui atribuïm noblesa, trepitjant el drac del mal, del mal mot en aquest cas.


Em complau la forma "sia", ja en desús i substituïda pel "sigui" d'ara. La trobo una expressió "rica", per dir-ho d'alguna manera. Nosaltres fèiem servir més aviat, anys ha, el "Lloat sia Déu".
En temps, és clar, on encara "teníem Déu" de manera generalitzada.
Els temps... ai, badant, els companys ja son fora!. M'apresso a retrobar-los.


El pou de glaç, més endavant, és el pou de glaç de Can Draper.
La masia és al començament de la vall.
D’una vall que m’impressiona.
Una vall pregona que assenyala decidida la recta que ens duria al cor, a l’entranya submergida del Montnegre.
Exuberant.
De primavera, de vegetació, de colors.

Una companya nova comença a estossegar. Fa mitja angúnia.
Em diu que és al·lèrgia primaveral.
Sembla que ja li passa.

No ha passat ni mitja hora  i em comença un pessigolleig a la gola i ara sóc jo que estossego. N’estalvio els detalls. Dec fotre mitja angúnia.

Per moments els plàtans, que cerquen desesperadament la llum, semblen tancar-nos la visió del cel.

L’aigua del torrent d'Olzinelles  baixa tranquil·la per mor de les petites rescloses que la dominen i les falgueres la festegen de verdor.

És la vall d’Olzinelles.
Sant Esteve aixeca airós el seu campanar de cadireta, amb uns forats al seu cantó esquerra, mirant-lo de front, que diria que son com un petit columbari.
1786 està gravat a la façana, entre el portal i el petit rosetó. Tal vegada la data de l'ampliació del petit temple. Una data, segle XVIII, que sembla que va ser relativament bo, lluny encara de les malvestats fratricides del segle següent. 

Davant per davant, el petit cementiri. Net, molt ben arranjat.
No sé si és per la imatge marinera de la pega i el calafat de fa una estona, però, fins i tot, em sembla un petit cementiri mariner, això, sí, inserit, enclavat, en un boscà generós i vetllat serenament pels dos imponents xiprers que li fan la sentinella.


Sant Esteve d’Olzinelles em reclama més temps que la fugissera estada dels meus companys i em quedo endarrerit. Mal costum quan es va en colla, aquest meu de voler respondre a la crida de serenor de determinats llocs per una estona.
Hi haig de renunciar i apresso el pas en la tornada per a atrapar-los.
En fer-ho, m'assabento que dues companyes han caigut, res de greu finalment per a cap d'elles. Però no puc defugir per una estona un cert malestar per haver-me quedat endarrere. Tot i que hi havia prou companys per a atendre-les. 


Ara, camí de retorn, les boires creixen decidides damunt el Turó de l'Home.

A l'hora de dinar, a taula, aquelles companyes estan prou eixerides i parladores (ai, les dones!), com si res no hagués passat, però hi ha un turmell ressentit i una bona fregada a un llavi.

7 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Una contrada que desconec absolutament! Del Montnegre em sembla que només recordo una sortida a la recerca de trompetes de la mort, i el gran arròs que en va sortir!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres, doncs el Montnegre crec que no te'l pots perdre, Gatsaule.
Et suggeriria almenys un parell o tres d'itineraris, llargs, dels meus bons temps i perfectament aptes per la teva bona forma actual, però millor que el plaer de la descoberta i l'estudi dels mapes te'ls reservis tu. Això sí, no ometis, entre d'altres llocs, ni Olzinelles, ni Sant Martí de Montnegre ni Fuirosos.
En canvi jo tinc pendent un bon arròs amb trompetes de la mort. Prometo posar-hi remei!

Salvador ha dit...

Una regió que desconeixem força i que pel que veig i ens expliques haurem de posar-hi remei i trepitjar-la de tant en tant, especialment ara a la primavera que la natura està exhuberant. Ho hem comprovat per les serres d'Albarracin.
Si el teu afany contemplador et fa perdre el grup ves amb compte, no siguis tu el que un dia tinguis un traspeu i caiguis, que no t'ho desitjo, però podries quedar solet i futut.
Vinga aníms i bones sortides...

Pere de can Peret ha dit...

Bonica sortida, farcida de bons indrets per aturar-se una mica a “investigar”. Veig que la teva colla anava més per feina!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, ara que ja tinc la "corba de la felicitat", àlies panxeta, si m'entrebanco i caic segur que rebotaré i em tornaré a posar dret. Cap problema!
Segur que us agradaria el Montnegre.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, segur que coneixes aquella dita nostra, oi?:
"la feina la fan els cansats".

en Girbén ha dit...

Xiru, la vall d'Olzinelles és un dels racons més refinats del país i dissimula uns grans masos que, com Can Valls, remeten a la Toscana.
Un altre dia acostat a Ca l'Agustí i demana fer una ullada als seus jardins; t'enduràs una sorpresa. Fins i tot tenen un veritable laberint de xiprers que podràs resoldre amb l'emoció afegida de saber que era el lloc dilecte del Xirinacs durant els retirs que va fer en aquell casal.