Per boscos de Cunit

Dimecres passat tenia ganes de fer una matinal i vaig trucar en Josep per si dijous li venia bé de sortir, i tanmateix no tenia cap compromís.

Li vaig proposar de fer una excursió pels voltants de Cunit, una volta que m'havia "baixat" ja feia un cert temps del Wikiloc que em va interessar pel fet de desconèixer aquells verals. 

No és pas gens prudent de refiar-se de les qualificacions de "fàcil, moderat, o difícil" amb què es qualifica el grau de dificultat que els autors atorguen a les seves rutes quan s'envien al "Wikiloc", de la mateixa manera que no son creïbles els temps marcats als plànols de l'Alpina o altres ressenyes, pel fet que la valoració de l'autor va inevitablement lligada a la seva subjectivitat. 

Per això -com sempre- em vaig estudiar bé la cartografia i vaig arribar a la conclusió que estava al nostre abast.

Vam esmorzar a l'àrea de l'autopista d'abans de la sortida 13, que és la de Cubelles-Cunit i vam deixar el cotxe més o menys a prop del punt de partida.

Hi havia un tel de núvols alts que ens privaven del sol, cosa que anava prou bé, però que no feien cap nosa per a contemplar el paisatge del cantó de costa que, ben aviat, es veu a mida que vas pujant suaument en direcció a l'autopista, que s'ha de passar per sota, per una carretera que puja a una urbanització que ens quedarà llunyana i que no interfereix la excursió.

El camí, quan arriba al tall de l'autopista es perd, convertint-se en un petit corriol poc clar que segueix els senyals d'una conducció enterrada de gas i que davalla fins la carretera que deia.

Potser  aquest és un detall que valdria la pena que l'autor hagués esmentat en el comentari al "track", doncs la baixada fins la carretera és molt forçada, per dreta.

Si l'hagués de fer una altra vegada estudiaria una ruta alternativa per tal d'evitar aquest tros.

Una vegada passada per sota l'autopista, comença el bosc, un bosc mediterrani -com no podria ser altrament- amable, que d'anys ha anat recuperant antigues terrasses i bancals de conreu, probablement de vinya, olivera i ametller.

Parets de pedra seca, encara en prou bones condicions de manteniment, en donen testimoni. També runes, escadusseres i esparses, de cabanes de vinya ens ho diuen.

Alguna altra està, encara, en bones condicions.

Passem per un fons o barrancada on les parets de pedra es van succeint amunt, fent la funció d'assuts.

Els meus estimats garrofers apareixen de tant en tant i el pi s'ha ensenyorit de la majoria del bosc. Però també i ha brucs, alzines i molt de matoll. El bosc és dens, però no brut, de manera que si calgués alguna drecera -que no cal- no ens embardissaríem gaire.

El terra és amable, però la petja no pot estalviar les calisses garrafines que, amb menys densitat que al veí Garraf -morfològicament encara hi som- a trossos enllosen el terra i a trossos son trencades.

El camí, en un moment determinat, sembla que s'arrauxi, de manera que puja molt dret, amb una inclinació que deu anar entre el 30 i el 40 per cent, guanyant alçada ràpidament. Sort que és curt.

Ens deixa molt a prop del camí de  carena, que l'autor ens diu que és el Camí de les Crestes o Carrerada de Santa Coloma, on retrocedim uns metres per anar a veure l'Avenc de Sant Antoni, que dona nom al turó que hem pujat.

Sense llum -me n'he oblidat en fer la motxilla- no es pot si no treure el cap a l'entrada, que una vella porta mig oberta i rovellada no impedeix. 

Diu que la cova -o avenc- té un recorregut d'uns quaranta metres en dues galeries. Si que es pot veure però alguna construcció interior que tal vegada hagués servit als pastors.

El camí, ben bonic, acaba d'assolir els pocs metres que falten per ser dalt de la carena, a partir de la qual torna a davallar, més cap a llevant, per un bosc deliciós, en direcció a Cunit. És, aquest tros, una veritable delícia, pel camí, pel bosc, per la llum. Baixant moderadament, fent petites ziga-zagues. No ens el volem acabar massa de pressa i ens aturem en un racó una estoneta. Es veu que no fem cap nosa als ocells, que enjogassats amb la primavera piulen sense parar.

En retornar passarem per un pont damunt l'autopista, just abans del qual, i dins del tancat d'un mas que conrea unes vinyes ben ufanes, contemplem una cabana de pedra, probablement parcialment refeta, que fa molt de goig.

Sé que el Josep no llegirà això, que fa temps que va decidir -amb raó- que es pot viure perfectament sense ordinador i no va voler "entrar en el joc". Per això ja li vaig donar personalment les gràcies per la companyia.


Per cert, que em vaig endur els meus bastons 2.0 (el parell de bastons d'alumini), perquè vaig veure que les corbes de nivell s'ajuntaven molt per a pujar al turó de l'Avenc, i em van anar d'allò més bé. Ara que les forces no sobren per enlloc, mira, em van agradant. Em van agradant els 2.0