Em deu haver quedat el cuquet dels gloriosos temps de la caravana (àlies rulot), quan, fossis allà on fossis i en qualsevol moment, podies decidir aturar-te i fer el cafè o menjar, o el que volguessis. Dur la casa al damunt, com els caragols, és impagable.
No he trobat cap hotel, cap, en que m’hagi pogut sentir “a casa” com a la caravana.
Als hotels has d’estar pendent de l’hora que tinguin establerta per obrir el bar, i si resulta que no l’obren fins després de l’esmorzar, on, sovint, t’has de conformar amb una mena de líquid negre amb un regust llunyà de cafè, doncs fes-te fotre. Ah no, això no és això. Jo vull despertar-me i, encara amb cara de son i mig en pilotes vull fer el primer cafetonet, la gran manera de copsar les primeres imatges del dia, revulsionar el cos i iniciar el contacte amb la realitat del nou dia.
Posar un petit càmping gas a la motxilla o maleta per a fer cafè quan vols pot ser una solució a mitges, depenent d’on vagis i com hi vagis, però compte, que en avió no pot ser i sempre té el seu costat perillós això que hi hagi flama.
Afortunadament vaig conèixer a Barcelona l’Alícia, una italiana que està d’allò més bé. Potser no és la del país de les meravelles, però que sí que és la del cafè de les meravelles. Encantat Alícia!
Ara som inseparables quan anem on sigui de viatge. I, a més, té un nom ben bonic.
I de cognom DeLonghi. Italiana i ben italiana, eh?.
Allà on hi hagi un endoll hi ha el nostre cafè. A l’hora que vulguem. I un cafè ben bo que ens fa l’Alícia!
N’estic enamorat. Però com que no sóc gens gelós vull que se sàpiga, que tothom pugui gaudir de l’Alícia.
Com ara vam fer la mestressa i jo en el camarot del vaixell que ens portava a Livorno l’altre dia i que es pot veure en aquesta foto.
Avui toca els Uffizi
I em deslliuraré del pecat.
“Com, que has estat a Florència i no has anat als Uffizi?!”
Em deien amb to de veu ferm, entre irat i incrèdul els meus companys veterans que gaudeixen explicant els seus viatges.
“Ves…es que jo…”
“Home! És veritat que no hi has anat?”
Ja fa uns quants anys vaig venir a Florència a fer un curs intensiu d’italià, quan la meva dona encara treballava. Vaig dedicar-me a estudiar força, i en el temps lliure a passejar i mirar de parlar amb la gent d’aquí, a practicar tot el que podia. Però, com que no havia reservat, terroritzat per les grans cues no vaig tenir interès en anar als Uffizi i algun altre lloc de culte turístic.
Sotmès al tercer grau dels meus companys vaig haver d’admetre la meva falta: no vaig anar als Uffizi.
Avui, finalment, farem “el que s’ha de fer” quan s’és a Florència. Exactament igual que com s’és a Barcelona, que “s’ha d’anar” a veure la Sagrada Família. Podré finalment, accedir al cel dels culturitzats. Tenim, de fa un parell de mesos, la reserva de l’entrada.
M’encanta aquesta ciutat, però no pateixo la síndrome d’Stendhal. És greu?
Per cert, fa xafogor.
9 comentaris:
Florència a l'estiu és insuportable, els Uffizi sense escoles és una delícia i el detall de dur-se la cafetera de casa és de molt nivell.
Òndia, em pensava que anaves a escriure sobre la líder del pepe-roni.
No ho se pas... a Itàlia en general el cafè es molt bo...
i si, la Santa Croce, a nosaltres tampoc ens va emocionar, pot ser ens va agradar força més la molt poc visitada Basílica di San Miniato al Monte (coses de la gent de muntanya que ens agrada el romànic...).
Es Uffizi paga la pena, però la Galeria Pitti... quina fartada de obres menors amuntegades, que fan desaparèixer entre tant marasme les obres mestres (que també les tenen).
Aninsssssssss Firenze... quins records... au , que ho passeu molt bé!!
Ei, Espaver, que la de casa és una Oroley normal, vull dir de les bones, de les de rosca i flama.
L'Alícia és elèctrica, com has vist, també de rosca i amb la base ampla que li dona una gran estabilitat. Per això em va tant bé.
No hem trobat cap escola als Uffizi, però em pregunto si hi ha gaire diferència entre escoles i grups de gent gran.
Fot xafogor, però aquesta mena d'estiu s'aguanta prou bé.
Doncs ja veus que t'has equivocat Júlia, que en realitat he parlat de l'Alícia al País de les Meravelles.
I tant que el cafè és bo a Itàlia, Albert. No és pas perquè no sigui bo que porto la meva "Alícia", si no pel fet de prendre el cafè quan vull.
De moment si que ens ho estem passant bé, gràcies.
El cafè italià és genial, tot i que el colombià és boníssim, tot i que menys ajustat al nostre gust. A Barcelona, cada barman que gosa servir-nos la porqueria que aquí anomenem cafè hauria de ser dut a la plaça Folch i Torres per a ser-hi engarrotat mentre les mestresses de casa presencien la seva lenta agonia.
L'italià és una llengua genial. A la facultat tenim un profe i una profa que ho són; els persegueixo pels pasadissos perquè m'ensenyin a renegar amb fúria en el seu idioma.
Xiruquero, benvingut al món de la quotidianeitat altre cop.
Quanta raó tens amb el teu comentaridels Uffici.
A mi em passav igual quan deia que mai haviaestat a Venècia... "no has estat mai a Venècia???, semblava que eres un pobret de mi... o un ignorant.
Aquests darrers dies he pogut redimir-me del pecat i hem trepitjat Venècia, però amb prou feines l'he pogut veure amb tranqui·litat... les multituts de turistes era tan angoixant que la veritat no vaig disfrutar gaire, a més també vam tenir moltíssima calor i molta humitat... Són les meravelles del turisme de masses.
Penso que a Venècia no hi tornaré pas... Molt maca, ja he complert i m'he redimit del meu pecat, però ja en tinc prou.
He fet un darrer post amb una breu visió del nostre darrer viatge a Itàlia del Nord, el que més m'ha agradat, la visita a les Dolomites. Pels muntanyencs com tu, no t'ho perdis...
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada