Tinc viva aquella imatge del Llobregat quan baixava ple, des de la seva riba esquerra, on és el meu poble d’orígen: a l’esquerra, senyorívol i bell, el pont de les quinze arcades, altrament dit el Pont de Carles III; a la riba del davant, la gran filera de plàtans, recta, de la carretera, que dels Quatre Camins arribava a Pallejà, una carretera que, aleshores, podia ser un deliciós passeig d’estiu, ombrívol i verd; a la dreta, cap al nord, la imatge retallada de Montserrat, en un segon terme, més esvaït i blavós per la llunyania.
Davant del ulls, mullant els peus, el riu baixant cabalós, amb petits i perillosos remolins en algún cantó, al mig “fent miralls”, com dèiem la canalla, segons fos l’hora del dia i la posició del sol.
Em semblava molt ample i el pas de les aigües envoltat d’un cert misteri que les portava sempre avall, avall, cap a aquell mar que, un dia que jo tenia vuit anys, per la setmana de vacances dels pares, vaig veure per primera vegada.
El mar era un riu immens, tant, que no es veia l’altra riba, ni es podia saber si hi havia poble a l’altre cantó. I feia onades, unes onades molt divertides –malgrat els avisos de prudència del pares- i tenia molts colors, més que el riu. El mar, una cosa meravellosa, que no es podia explicar, però amb un gust terrible quan entrava l’aigua a la boca.
El patró ja és dalt. La noia que ens farà de guia retira les gúmenes, fa un saltet per a pujar i les enrotlla al terra de coberta.
El llagut “Benifallet” fa roncar fort els motors i posa proa riu amunt. L’Ebre em reclama l’atenció. I s’esvaeixen els records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada