dilluns, 26 de setembre de 2011

Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Vam tornar d'una excursió, dimecres passat,  la meva dona i jo, amb una sensació de benestar, de calma, de serenitat, d'alegria. Això de descriure sensacions i sentiments sempre és de mal fer, si més no per a mi. Ve a ser com ara allò que es preguntava el pensador oriental: "com descriure l'olor d'una flor?".

L'excursió va ser de tres dies, dues nits, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes . Aquella és la pàgina web i aquest el bloc.
Des d'allí vam fer la sortida que he anotat al llibre de motxilla i publicat a l'entrada anterior, de l'estació de Vilanova de la Sal.
Camí d'Àger hi havíem passat més d'una vegada per davant. Però aquesta vegada el monestir n'era la destinació.
(Perdó per posar-me al davant, 
però no tinc una fotografia millor)
Convergeix en aquell espai la bellesa del lloc i de l'entorn. Tot ben arranjat, amb el bon gust de la senzillesa, la presència agredolça de la història en cada racó, la relativització del temps de la que ens parlen els vells arbres i les velles pedres, la invitació permanent a la introspecció i, alhora, la comunió amb el tot-plegat d'un lloc que de terra i homes en fa pura harmonia.

L'hostatgeria és un bon hotel inserit al monestir. Còmode. Amb una molt bona atenció personal.
Un detall: a la cambra no hi ha televisió, per tant no hi ha risc de fer o rebre soroll, però, en canvi, hi teniu connexió wifi inclosa en el preu de l'estada. I qui vulgui pot anar a veure la televisió a la sala d'esbarjo habilitada a l'antic menjador dels monjos.
El claustre sempre accessible als estadants. Des d'on s'accedeix, la porta sempre oberta, a l'església. A l'altre cantó del claustre hi ha el restaurant. Tot em va donar una grata sensació d'acolliment.
El monestir és dels Germans Maristes i hi viu una comunitat, que lògicament té els seus espais privatius, però en cap moment vaig tenir la sensació que ens posàvem en casa d'altri, ans al contrari, que de la manera més natural del món compartíem uns espais.

Parlaré també, més endavant d'algunes passejades pels bonics camins i corriols de les muntanyes que envolten el monestir.
Tant de bo que el turisme massiu mai faci perdre els grans valors que he apreciat del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.


Aquesta estada ha inspirat un bell poema a la meva dona.

Nosaltres, si Déu vol, hi tornarem. 

4 comentaris:

Xavier Sánchez i Torres ha dit...

Preciós el poema de la teva dona...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si, oi?

Salvador ha dit...

Em fas venir ganes de tastar-ho, la cosa pinta molt bé, oi?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com dic en el post, Salvador, nosaltres, si Déu vol, hi tornarem.