Arbre (3)

Quina gran alegria m’has donat, arbre!

Ets viu!

Prop de nou mesos ha que vas arribar a casa. I vuit mesos que et vaig portar aquí, amb l’esperança que el lloc que et triava et permetés de tirar endavant. 

Ara tens el teu lloc definitiu. I sembla que t’hi estàs prou bé.

Has perdut fulles, t’has defensat, et defenses de la calor.

Tal com et veig, la tardor i l’hivern faran que et vesteixis com a tu t’agrada.

I et refermis.

I creixis una mica més.

Quan pujàvem amb el cotxe per la carretera no les tenia totes. Sort que la carretera, que  sembla talment  el camí dels matxos per a pujar a Bellmunt, obliga a fer la pujada poc a poc i així m'en podia adonar que el bosc estava ufanós. I doncs, que també tu hi podies estar.

Ningú diria ara que t’hi vaig portar. Formes part del tot d’aquest petit entorn. Ets bosc.

Ets bosc de Bellmunt.

A la gran llosa que fa de mirador a l’aparcament m’hi vaig aturar un minut per a respirar fons i passejar neguitós la vista damunt la plana, abans de comprovar que, efectivament, te n’havies sortit. Deixam-ho dir: ens n’havíem sortit.

Al santuari ens vam creuar amb alguns caminadors. 

I ens hi vam quedar a dinar.

Tant bonica la petita imatge de la Mare de Déu de Bellmunt.

Tant calm el recer del temple, portes obertes de bat a bat, com la mare les té obertes sempre per als seus fills.

Va passar, tornarà, el temps de les alades. També pugem al seu turó del davant.

D’allí el santuari sembla, potser més que d’enlloc, l’ermita al cel suspesa.

Tornaré a veure’t l’any vinent, arbre. Però no et dic quan, que t’havia promès venir a la primavera i en canvi he vingut a l’estiu.

L’any que ve, segur. Si Déu vol.