dissabte, 17 de setembre de 2011

Si vols tornar a Girona...

...besa el cul de la lleona.

Doncs resulta que sí, que des que vaig veure turistes alçant els braços a Montserrat, m’ha picat el cuquet de la curiositat.
Refot quins espectacles els dels “guiris”.
I sí, és cert,  mig món se’n fot de l’altre mig.

Asseguts a la placeta de sota Sant Feliu, vam veure arribar a un grup, convenientment guiat, i un home es va posar a donar explicacions. El temps de treure la màquina ja havia acabat i només vaig poder “flimar” això:




Ara, ja s’ho han pensat bé a l’Ajuntament de Girona?
Si un turista, i n’hi ha que no son pas de la primera volada, se’ls fot de cap amb aquests graons tant alts i els denuncia, feina per als serveis jurídics.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

El que sobta és que retornes a llocs on havies estat moltes vegades i resulta que hi ha una 'tradició' que mai no vas saber que existís. I mira que jo havia fet estada d'estiu 'a tocar de la lleona' -que aleshores no era aquí ni tenia un cul tocable i besable-, durant un bon feix d'anys.

M. Antònia ha dit...

Si molts s'agafen a la columna potser es trenca...
No l'he vista mai o no he parat atenció. Potser que no hi era llavors.

M. Antònia ha dit...

Et felicito de que el teu arbre tiri amunt.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, això pot resultar d'allò més interessant. Potser a partir d'ara les converses entre els turistes siguin, en comptes de dir "a Donosti has estat? ja vas passejar per la Concha?" es preguntin "ja vas tocar el mànec de l'aizkolari"?
(vull dir el mànec de la destral, és clar).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, jo tampoc no ho havia vist mai, M.Antònia. Però ja es veu que els encarregats de la promoció van treballant per a oferir nous "estímuls" als turistes.

Gràcies per la felicitació. Em va fer molta alegria veure que l'arbre se n'ha sortit.

Albert ha dit...

Bé, en 15 dies anem a Roma, serà cosa de llegir quines bajanades hem de fer per semblar "turistes" (jo quan viatjo,procuro passar el mes desapercebut possible), a veure que haig de besar, que haig de tocar...
Pel que fa a la foto de l'arbre, caldrà esperar encara uns anys... En una matinal amb el nano a la font de Can Ribes, vàrem recollir uns quants aglans, i un cop a casa ens varem fer germinar, per plantar-los quan ja teníen un pam, a una carena cremada uns anys abans sobre La Rierada. Encara que no hi entenc gaire, diria que son alzines, de creixement lent, i ara tot just, comencen a treure el cap per damunt dels matolls. Quan va morir en nostre gat, el vàrem enterrar al peu del que ha crescut més.
I encara que, ara per ara, es poc mes que un arbust, no deixa de ser "un petit racó de la nostra família", això si, amb unes vistes precioses!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres Albert, molt tendre la història de les alzines. Indubtablement caldrà esperar molt de temps per a veure la foto, tot i que potser val més deixar córrer això de la foto, que pertany a la vostra intimitat.
Que vagi força bé per Roma. Jo també procuro passar desapercebut i tinc un avantatge: no viatjo gaire.
Cordialment,