dilluns, 17 d’octubre de 2011

Al Mirador del Migdia, a Montjuïc

Ja és una feliç casualitat. Mentre pujo amb el cotxe cap al mirador, a "Radio Cásica" emeten  la "Serenata Malencònica", de Txaikowski. Arribo a l'aparcament del Mirador del Migdia i em quedo dins el cotxe fins sentir la peça sencera. Pura meravella. M'arrisco a perdre'm la posta, que per això he pujat. Però per sentir-la, assumir aquest risc s'ho val. La posta s'ha de produir avui a les set  i onze minuts, tot i que les muntanyes l'escurçaran quatre o cinc minuts.

Fins fa ben poc la barana era sencera i hi havia un panell explicatiu -força malmès ja-, del que es veu des d'allí. Ja no hi ha el panell i el tros central de la barana jau un parell de metres daltabaix.

La gent va i ve. Primer miren cap a migdia -al cap i a la fi el nom del mirador- damunt del port de mercaderies -la mar i el port son sempre un espectacle-  mentre les gavines, en aquesta hora, evolucionen i embadaleixen amb el seu vol. Després miren cap a ponent, menys estona potser, on gairebé a primer terme el cementiri mostra els seus desèrtics "carrers" més enlairats.


En retorna una i altre vegada el so del violí de la serenata.


El sol fa el seu camí. Contemplant les seves darreres llums queden dues noies alemanyes que s'han assegut i jo mateix.
El Garraf para el llit al sol que si ajau plaent.


Comença la fosca tardorenca.

11 comentaris:

esparver ha dit...

La barana fa més d'una setmana que és a terra i a l'esparveret li va anar molt bé per explorar terrenys més perillosos que els que pot tastar en qualsevol pessebre ben ordenat.

Només us va faltar aplaudir la posta, com diu que feien en Cases i en Russiñol.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, amb la vigilància del pare l'esparveret podria descobrir fins i tot parelles de xoriguers que nien al penya-segat, no gaire lluny d'allí, i més cap el far els llocs de cria de les gavines, que pinten de blanc d'excrement les roques del costat.

No et pensis, ja vaig estar temptat d'aplaudir ja, com aquests dos senyors que dius i la resta d'amics de "la colla de l'arròs", però ells s'ho miraven des del seu "quarter", si fa no fa on actualment hi ha el Museu Etnològic.

Gatsaule ha dit...

Quina posta de sol més bonica, felicitats al fotògraf! No sembla Barcelona....

Pere de can Peret ha dit...

Diuen que les postes de sol a la tardor son les més fotogèniques. Tindràs de buscar la manera de poder gaudir de la posta de sol amb la música que t’agrada tot junt!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De part del fotògraf. gràcies Gatsaule!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, realment les postes de tardor tenen una llum especial, oi?. En aquesta ocasió la casualitat va fer que la música de Txaikowski s'agermanés amb l'espectacle de la posta.

Albert ha dit...

Alguna tarda, si no sortim a passejar amb la dona, agafo la bicicleta (vivim a 50 metres de la Pl. Espanya) i m'enfilo cap al castell, i es clar, cap al mirador. Fa de bo reposar mentre la llum daurada s'amaga darrera les muntanyes. Després, un cop acaba la melancolia de la posta, apareix la serenor del que els fotògrafs anomenen l'"hora blava" el sol ja no hi es, però no es encara de nit, la llum es blavosa, però càlida, es el moment del trànsit entre la llum i la fosca, dura molt poc, ni tant sols una hora, però junt amb la llum de la matinada, son les que més m'agraden del dia...
Després, amb el cor i la ment reposats, agafo la bicicleta, i retorno al brogit...

Pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bo és saber Albert, que d'aquesta transició cap a la fosca en dieu "l'hora blava", prou descriptiu tanmateix. I és que els fotògrafs, com els pintors, a més de mirar, veieu.
Jo ho identifico amb el silenci, perquè jo diria que aleshores no se sent cap ocell.

M. Antònia ha dit...

Precioses fotos. Sempre n'hi ha que no estan contents si no fan mal.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així és M.Antònia,la bretolada no és pas infreqüent.