diumenge, 23 d’octubre de 2011

Sant Feliuet de Vilamilans

Dijous passat vam fer sortida de veterans i aquesta em tocava a mi d'organitzar-la.
Va ser, ves quina sort, la primera sortida des de la primavera que no suàvem la cansalada, als tres o quatre dies de l'adéu d'aquest estiu endarrerit que, si s'estira una mica més, ens porta la calor fins a Tots Sants.
Ara, que tampoc hagués estat res d'extraordinari que la calor arribés a Tots Sants, que ja recordo que ha passat altres vegades. Per cert, em permeto, amb tota simpatia, d'enfotre-me'n de tot això dels "récords" que ens diuen els homes i dones del temps quan, sovint, diuen que tal cosa o altra no passava des de...ai Senyor! l'any 70 o 90, com si parlessin del Mesozoic, per exemple. 

Sant Feliuet de Vilamilans (Vilamilanys segons altres), és un lloc deliciós prou conegut dels xiruqueros, excursionistes en general i minyons de muntanya de la meva generació.
L'esplanada de sota de l'església, ara "arreglada" amb uns petits murs perimetrals, era un lloc d'allò més adient per a plantar-hi les tendes.
Aleshores, Rubí, d'on baixàvem del tren, era lluny i havíem de caminar una bona estona.  Després, segur, venien les excursions, el foc de camp la nit de dissabte....en fi, tot allò que s'esdevenia en aquells temps.
Ara Rubí, havent crescut tant i tant, és a tocar de Sant Feliuet que ja té naus industrials i l'autopista per veïnes, tot i que Sant Feliuet és terme de Sant Quirze.
De manera que vaig decidir fer l'excursió anant-hi per Les Fonts de Terrassa, pujar al mirador, seguir la Serra de Galliners fins a Sant Feliuet, i tornar a Les Fonts per la serra de Ca n'Amat.
Son, aquestes, serres amables, de poca alçada, sotabosc espès. Camins deliciosos.


I des del mirador de la serra de Galliners hom té sota els peus tot el Vallès, l'Occidental, on som,  i l'Oriental, més llunyà, fins a sota els peus del Montseny.

Venint del cantó que veníem s'arriba a Sant Feliuet pel seu turó, que corona, des del 1957, en plena efervescència del nacional-catolicisme, un Sagrat Cor de considerables dimensions. I que, al menys parlo per mi, fa més basarda que no pas convida a la oració o la introspecció. 

En baixar del turó ja s'és a l'ermita. L'espai està cuidat, net, fa goig. 
I aleshores surten els:
"Ei, jo aquí ja hi havia estat!...ostres, però si un dia..."
Un altre: "...doncs no em resulta estrany, no..."
I: "Que no te'n recordes Pep, que aquí s'hi van casar el Fulanet i la Fulaneta?"
I: " noi, no me'n recordava gens..."

I tants i tants comentaris acompanyant la complaença dels que no hi havien estat mai.

És el lloc més adequat per a seguir el nostre ritual de "la poma", que consisteix en l'aturada a mitja excursió per a menjar quatre ganyips o la poma, que l'hi ha donat nom.
Si, és pre-romànica. I la font està molt ben arranjada.

"Ara queda gaire pujada?" 
No, només un trosset, perquè després ens desviarem per la serra de Ca n'Amat.



12 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Bona excursió. Jo mai hi he estat. No era molt xiruquera abans.

Anònim ha dit...

Molt bó el comentari sobre l'excursió, ens ho vàrem passar molt bé.
Núria

esparver ha dit...

Penso que faré un recull de les rutes veteranes del Xiruquero per sortir amb la canalla: a prop, circulars i a l'abast de tothom!

Gatsaule ha dit...

Veus, per a mi són excursions llunyanes en indrets exòtics...., mai se m'hauria acudit de sortir a caminar prop de Rubí! I mira que es veu bonica la zona.....

Marta ha dit...

M'has fet recordar haver-hi anat amb el meu pare quan erem petits! Llavors els de ciutat anàvem els diumenges a caminar pels voltants, i ens emportàvem la motxilla amb el dinar i la cantimplora!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola M.Antonia. Alguns companys del grup també s'hi han incorporat de grans. Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oi que sí que ens ho varem passar bé, Núria? Gràcies pel comentari.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, si un dia les meves rutes et serveixen, no t'imagines com n'estaré de content!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, quaranta anys -o més- de creixement urbanístic han fet que bona part del territori desaparegués sota la nova realitat.
Però en queden illes, que segueixen parlant-nos de bosc, de natura, d'excursions...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Apa Marta, que recordar coses així és ben plaent, oi?
Com veus, ja tampoc he estalviat els records en el "post".

Albert ha dit...

Algun matí d'aquests, agafo el "gipiese" i mi acosto, pinta bé..

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs si hi vas, Albert, ja em diràs el què.