Període de reflexió

Sé d'on vinc.


Crec saber on soc.

D'un temps ençà, al món virtual, les sirenes de neu han transsubstanciat aquella poesia de més d'una nau bloguera en silenci. Un silenci orfe, buit. I segueixen, constants, la seva crida traidora.

I trobo a faltar aquelles naus. És trist deixar pel camí, per virtual que siguin, més d'una veu amiga. Tot i que per xiruquero-kumbaià no em vingui de nou, car son ja molts anys tant pels mars virtuals de blocat.cat  i blogger, com per la vida real.

Queden -ben poques- altres naus blogueres on cercar un recer amable per a mi.

El ramat avança, cada vegada més desnortat. Més nombrós. I obliga a la giragonsa per a fintar i estalviar les peülles. I no totes les embranzides es poden evitar. Si el cos es cansa, l'esperit s'eixorca.

Sé, també, on m'agradaria anar.

Però no és gens clar el camí. 

Cal un període de reflexió. Cal.

Tal volta hi hagi, entre la transubstanciació anoreadora de les sirenes i la barroera trepitjada del ramat, un tercer camí.

Per si hi fos, cal cercar-lo. Amb calma, com sempre. Esmerçant-hi el temps que sigui.

Obrim doncs un període de reflexió.

I si no hi ha tercer camí, abans del magma del ramat, siguin les sirenes qui em transportin a la boira de l'inabastable.

Tant de bo alguns es facin càrrec de la necessitat, per ara, de silenci.

El problema de veritat

Per a demà hi ha prevista una excursió de veterans cap el Congost, entre Sant Martí de Centelles i el Figaró.

M’estic pensant si anar-hi o no, perquè amb el fred que fotrà per aquells verals encara podria enganxar una calipàndria que em fotés malbé l’estada de l’Imserso que tenim prevista per a poc més endavant.

Home, aquells encontorns tant bonics fan set, tanmateix. No sé, no sé…

A més hi ha també els problemes derivats dels xantatge d’aquesta colla de maquinistes delinqüents, aquells mateixos que van engegar contra la mateixa població indefensa, no fa gaire, un altre xantatge perquè volien que els aparcaments que gratuïtament tenen per als seus cotxes fossin aparcaments a cobert.

De manera que amb tota probabilitat, ens podríem trobar que la sortida fos molt més tard del previst i que la malmetés parcialment o totalment.

No, no. Ara no son controladors aeris. Ara son maquinistes del "Semaf".

No vé d’un pam, com deia La Trinca en aquella cançó, que aquest país és xauxa ( la hòstia d’esquerranós i guay del paraguai), i els ramats van dient amèn després de cada hòstia al morro que li foten quatre delinqüents.

Ai, mira, em ve de gust dedicar-li un trosset de cançoneta al ramat, tant "mono" com és ell.

Ara bé, i que consti, el problema no és tot això que passa. No.

El problema gruixut seria si algú, com ara jo, a l’estació de Sants i amb els collons plens d’esperar el tren encengués un cigarret a l’andana, com ara aquest:

Hòstia, això si que fora intolerable!!

In-to-le-ra-ble!

Arbre (2)

Dilluns, 17 de gener.
Perquè fos un senyal de bona estrugança m’he endut “la” motxilla.
No una motxilla. “La” motxilla. La meva de tota la vida. Velleta, que, ara,  només porto a les grans ocasions.
Perquè veient-la, cinquanta anys amb mi, vulguis  i puguis imitar aquest temps com a mínim, arrelis i et facis gran i fort.

Fa un dia molt clar. Al sol s’hi està molt bé però el ventijol, suau, és fresquet.
D’aquí estant veuràs, als teus peus, un bon tros d’aquest país dels meus amors. Allà al fons de tot, molt petit, ja ho saps, Montserrat, un estel a la terra.
Nadal, per a nosaltres, és l’anunci de la Vida, és la bona notícia de la que ets símbol en altres països i també en aquest, darrerament. Per això ens hem conegut. Però m’agradaria, precisament per fidelitat a l’anunci de la vida, que visquessis.

Em sembla que és bona terra la que he triat perquè les teves arrels avancin, aprofundeixin, mentre la teva capçada s’enlairi també.
Et batran tots els vents, però t’he arrecerat una mica del  nord. Ets jove i, no sé s’hi he encertat, però  m’ha semblat que no t’aniria malament aquest petit recer que, quan et facis  gran, depassaràs per entomar la seva força amb fermesa.

Crec que, bo i plantat, l’aigua amb que t’he regat haurà fos les dues terres, la que duies entre les teves arrels i la que ara t’acull, que les haurà amorosides ambdues per a fer-te més fàcil l’arrencada. Tant de bo.

Diuen que ve fred. Això a tu no t’espanta, ans al contrari. I potser una pluja sigui la segona i oportuna regada que et convé.


Puc deixar el cotxe prou a prop i així, si en endavant estic mitjanament bé, encara que el rovell s’ensenyoreixi d’unes o altres frontisses, com és segur, et vindré a veure. Ara, a la primavera si Déu vol.


Ets a la serra de Bellmunt, on els versos del capellà Verdaguer es gronxen entre el Montserrat llunyà i “l’ermita al cel suspesa”.
I el teu lloc, que sigui per a molt anys, és 42°06'02''N i 2°17'37''E. Que què vol dir això?, res no en facis cas, coses meves, arbre.

En guardaré sis

La del pantà. Reflecteix la llum trèmula del matí maldant per a fecundar la humitat feta boira. Què en sortirà de l’acoblament?. Tímid mirall el de les aigües.

El company diu que avui el bernat pescaire no hi és. Ell hi ve sovint, i diu que en aquesta hora ja hi sol ser. Però avui no hi és.

La de la bassa dels senglars, al torrent, lliscosa. Llefiscosa també, però prou densa per a guardar, deformada, la petjada dels unglots. Encara no hi ha arribat el sol, que malda per a eixir per damunt el bosc.

La de companys, d’esquena, pujant a contrallum. Siluetes anònimes ara, per molt que en conegui els noms.

La de les taules de fora on hem esmorzat. Com he agraït que a dins estigués en obres!

Potser, tot i que això no pot sortir a la fotografia, el record de l’avís del muscle de la cuixa que diu que va a iniciar la rampa: ràpid canvi de posició, aixecar-me de la cadira, tornar a seure. Frega? No serveix de res, però sembla que alguna cosa s’ha de fer. La rampa s’hi repensa. 

El cafè calent s’agraeix i molt, i les volutes de fum del cigarret tenen més cos amb la humitat.

La d’ells quatre en el primer descans, en aquella clariana que el sol, ja generós, il·lumina. Els altres son asseguts una mica més endavant, on hi ha unes pedres.

La que m’he fet amb l’automàtic al barratge del pantà i que m’agrada força: talment el Xiruquero-kumbaià en roba de feina.

Sí. Ja n’hi ha prou. Guardaré aquestes sis fotografies de la primera sortida d’enguany. La sortida que sempre serveix per a desentumir, malgrat la humitat de les primeres hores.

Si, amb sis ja n’hi ha prou.

De canya alta

Tornen a caldre aquelles botes de canya alta:

vella raça, només adormida, ressorgeix de l'escalfor de l'asfalt damunt les llambordes. 
En qualsevol moment, podem trepitjar un escurçó.

Oh! I com m’apar desitjable l’ombra de la figuera!

Arbre

Ets un regal de Nadal.

Havies de ser això. Només això.

No vas estar fet per a donar fusta,

ni per a fer ombra.

Ni tant sols per a preservar els camps del vent.

Ni per a cercar, allargassant-te, punxegut, la llum.

Però em van dir que tens arrels.

Que ets un arbre.

El destí t'ha posat a les meves mans voluntarioses.

El destí t'ha posat a les meves mans maldestres.

I cercaré un lloc per a tu.

Que serà també un lloc per a mi, que m'agradarà

venir-te a veure.

Em caldrà triar un lloc adient. Tu no ets pas de país càlid.

Per això serà lluny de casa, del balcó on has passat les Festes.

Si l'encerto, i creu-me que vull encertar-la, viuràs.

Però m'hi hauràs d'ajudar una mica. Ajuda'm si et plau.

Seràs el que ets, no el que havies de ser.

I si Déu vol, et vindré a veure de tant en tant.

Fins que un dia no vingui més, perquè em sobreviuràs.

Em sobreviuràs  de llarg. De molt llarg. De molts Nadals. 

Com el Nadal que et va portar a casa.

"Em cada esquina um amigo".

M'hagués agradat més uns primers dies de l'any diferents, tant se val.

Uns primers dies en que els missatges haguessin estat d'il·lusió per afrontar els reptes. Bé ho van estar els darrers dies del 2010.

Però, contràriament, pels mass media sento, veig, llegeixo, paraules com prohibició, inspecció, delació, fins i tot he sentit i llegit animar a la gent a la delació anònima. Valga'm Déu!, saben de veritat els qui ho diuen què significa la delació anònima?

Si no ho saben, son, a més d'uns ignorants, uns irresponsables per no mirar de saber-ho.

Si ho saben, a més d'irresponsables son uns malparits.

Les delacions anònimes van servir (i serveixen) perquè dictadors i "incontrolats" de tota mena de pelatge com les dites "patrulles de control" del 36 o com les "escuadras" de falangistes eliminessin, amb simulacres de judicis o sense, tots aquells que no eren "afectes". Stalin, Hitler, Franco, van servir-se de les delacions anònimes estimulant els més baixos instints de la condició humana.

Em pregunto de què serà capaç una gent (anava a dir, i ho ometo, una societat), que per a imposar una llei estimula, no tant sols la delació, si no, a més, la delació anònima. No serà la consciència que la llei en qüestió és injusta?

De llibertat només n'hi ha una. Si jo trepitjo la llibertat de l'altre -amb llei o sense- trepitjo la meva llibertat, la de tots, perquè, repeteixo, de llibertat només n'hi ha una.

Em cal seguir creient en el somni que som prou adults, prou madurs, com per saber conrear la llibertat, individual i col·lectiva,  malgrat que ara em defalleixi la fe. 

D'altres opten pel silenci i l'arrauliment sota la seva figuera, d'ombra amable i dolça sentor. No descarto que em sigui desitjable en un futur no gaire llunyà (de fet, què hi fa en aquest ara i aquí un xiruquero-kumbaià?)

Per això avui vull tornar, encara que només sigui per avui, i amb un videu, a un dels moments més bells d'eclosió de la llibertat.

Altres vegades, amb els ulls vidriosos d'emoció, hem sentit " Grândola vila morena".