Cinquanta anys.

Ahir dissabte vaig anar al meu poble, Molins de Rei, per a assistir a un acte molt especial: la presentació del llibre editat pel Centre Excursionista de Molins de Rei, el CEM, en ocasió de complir enguany cinquanta anys d'existència.

Ja està dit. Com aquell qui res. Cinquanta anys.

Els mateixos anys que fa que en sóc soci: jo sóc dels primers.

Com dic, per a mi va ser un acte molt especial. Més enllà de la presentació del llibre, va ser el retrobament conjunt amb tota una colla de "velles glòries" que costa molt de reunir en una data i un lloc concrets. Amb alguns un dia o altre ens hem anat veient, amb d'altres no. Però ahir ens vam retrobar molts supervivents d'aquella primera època.

La vida dona moltes voltes i tot i que vaig a Molins amb relativa freqüència és difícil coincidir. Un any participo a "La Marxeta", un altre vaig a portar el pessebre o vaig a la caminada popular on ens veiem amb alguns. Amb d'altres no.

Una de les voltes de la vida em va portar a viure a Barcelona, també ja fa molts anys -no tants però- i el nou veïnatge va propiciar que m'adherís a un altre centre excursionista en el que he anat fent l'activitat.

Però les arrels son les arrels i el CEM ha estat sempre el "meu" centre.

Que per cert va néixer i viure molts anys com una delegació de la Uec (Unió Excursionista de Catalunya).

Dir que aquests cinquanta anys, 1961-2011, han estat uns anys de transformacions profundes en tots els àmbits és una obvietat. 
I veure plena a vessar la sala gòtica de l'antic palau dels Requesens per a aquest acte de presentació, una felicitat.


Tinc un garbuix de sensacions. No sé si parlar de l'acte en si, del llibre, o deixar-me arrossegar per pensaments i sensacions. Em calen, potser, alguns dies més per a pair-ho.
Si cal, ja en tornaré a parlar.
Si no, aquí queden cinquanta anys de vida i excursionisme.
Valga'm Déu.

Pertinença

Camino en el temps del sotabosc ufanós, de pineda esvelta. Camino per l’espai d’un mati de dilluns, de llum clara que catalitza la barreja del color.

A la primera  masia que trobo hi ha, d’uns anys, un petit museu d’eines del camp. L’obren el diumenge. (Perquè ara la masia, arreglada per a petit museu, sembla des de l’exterior més aviat una casa d’estiueig?). 

La transformació. Les transformacions.

Un tros més enllà, una ermita de dimensions humanes. Bellíssima. Senzilla. (Necessàriament, per senzilla, bellíssima. Necessàriament, per bellíssima, senzilla).

Romànica. Arquacions llombardes. Un sol cos tancat per absis semicircular.

Ara hi és. Fa unes desenes d’anys no hi era. (Si, insisteixo que és romànica i del segle X). 

La translació. Les translacions.

El camí planeja i em convida a passar-lo amb un cert respecte: és com si obrís la casa del bosc i convidés a passar. Per un moment estic temptat de dir-li “Ah Maria!” com quan s’entra (ai, com quan s’entrava) a una casa.

I d’ample passa a corriolejar, tot xiroi, com entremaliat, per a estalviar marrada però, això no, sense embardissar-se.

Gran clariana em sembla primer. Clariana?, no. Plana oberta, de les que el sol es complau a batre lliurement. Diria que el bosc ha dit “fins aquí he arribat”.

Al bell mig els volums cartesians de l’edificació: tal com arribo, primer la rectoria, adossada a l’església. Al costat de nord una zona d’esbarjo.

Dels tres homes que s’esmercen en el que sembla arranjar les taules de fusta, només un sap correspondre al meu “bon dia”.

Volto per a veure el conjunt arquitectònic i em trobo un grup d’excursionistes veterans descansant.

Parlem una estoneta, em conviden a cafè, i un d’ells em renya: “no és cosa bona anar sol, amic meu”. Com per reblar el que diu mou el cap desaprovant mentre encén el cigarret. Mentre l’encenc jo em prenc els segons per a respondre. I quan vaig a fer-ho em diu “n’he baixat uns quants jo, sap?”

Un company d’ell m’assenyala la gorra que aguanta el bastó repenjat a la paret: és un bomber jubilat. (Me’n guardo prou de dir-li que, precisament, aquest dies estic fluix per culpa de l’antibiòtic i que per això avui faig una volta curta). Li dono la raó, però “ja sabeu que per aquí sempre passa un o altre, i duc el telèfon, i el gps per a donar la meva posició….i…si, de fet teniu raó, teniu raó…”

Ells se’n van cap un cantó, jo cap un altre.

El camí. Els camins.

El portal de l’església s’obre al migdia. El portal de la rectoria també. Al costat esquerra entrant a l’església hi ha el cementiri que, com l’església, és tancat. Els xiprers donen fe que aquell clos és terra sagrada, però no hi ha, des de fora, tombes aparents. Diu la història que a la guerra del francès el van profanar i destruir totalment. Tal vegada la data de la porta sigui del darrer arranjament.

No sé llegir l’escut de la porta de l’església. Merda, no el sé llegir. Feina em donarà quan arribi a casa.

Si que sé llegir les tres majòliques de la façana. Boniques totes tres, ben conservades, no crec que faci molts anys que hi son.

La lectura. Les lectures.

La majòlica del mig em porta a una arrel personal llunyana en un temps, de cinc generacions, i en un espai, el d’un altre país que no és el meu, però que, sens dubte, també és el d’origen del pares, o avis, dels qui han posat la majòlica. 

Curiós també que hagi començat a caminar i retorni avui, des d’una ciutat, aleshores un poble gran, on va néixer i viure l’infància una altre arrel meva, de la que porto el cognom.

L’origen. Els orígens.

Retornat al bosc sento novament la seva empara. Fuig de mi una puput jove mentre dues tórtores festegen esquivant hàbilment els troncs dels arbres.

El camí em retorna els pensaments:

Les transformacions,

Les translacions,

Els camins,

Les lectures,

Els orígens,

I sento, feliç, en la serena solitud d’un nou camí de tornada, que pertanyo a aquesta terra.

Jo i la garsa

El sol és fort.

I la boira, parsimoniosa, va ocupant els molls de càrrega.

Un gran vaixell posa proa a la bocana. Només, per uns instants, li veig la xemeneia.

La sirena udola per a marcar la posició enmig de la boira.

Tot un espectacle. Contrast de cel lluminós de blau i blancor de cotó de la boira.

Jo m'ho miro embadalit.

La garsa sembla que també.

Matinal a Gallecs

El canvi és radical: edificis comercials i d’habitatges, carrer al davant, autopista i els camps. L’autopista delimita i separa dos espais radicalment diferents.

El camí és ample, pla, còmode i ben aviat va a ajaure’s paral·lel a la riera.

No és d'hora i les calitxes ja s’han ensenyorit de l’horitzó, un horitzó retallat per petits turons arrodonits d’un verd primaveral intens. Ara els arbres del bosquet de ribera fins i tot els amaga.

Un parell de garses saltironegen un tros davant meu. M’agraden els petits saltironets de les garses, que semblen talment tenir molles a les potetes. I de fet les hi tenen, de muscle, molt més perfectes que les molles metàl·liques.

I m’agrada el color del seu plomatge, negre i blanc, sense mitges tintes, sense solucions de continuïtat, ara negre, ara blanc. I m’agrada el seu vol, quan em tenen ja massa proper, amb aquestes cues que semblen ròmbiques. 

Un vol curt i decidit per a anar-se’n totes dues, a les branques del pollancre.

Arribo a l’aiguamoll. No és hora de veure-hi estadants, que toca més de matí i a mitja tarda, per això no se’m mostrarà, elegant, la polla d’aigua amb el seu sobrebec que em recorda, no sé perquè, un senzilla màscara veneciana.

Can Salvi queda un trosset enllà, amagat per la vegetació.

Tot i que ja sé que no hi son, no m’estic de guaitar l’aiguamoll des del punt d’observació, com seguint el ritual: lectura del cartell explicatiu de la fauna que s’hi pot veure i treure-hi el nas.

El camí és deliciós. Ara m’avança molt ràpid un noi, que va corrent i amb auriculars. Seguint-lo amb la mirada ja puc entrellucar entre els arbres el campanar d’espadanya de Santa Maria.

Que fa molt i molt de goig. En frueixo abastament. El petit, digníssim, cementiri de l’entrada té en un costat una creu moderna damunt un peu de pedra amb el nom: Santa Maria de Gallecs. Tot és en silenci. 

Les dues cases del costat, tancades, la zona d’aparcament buida, ningú més que jo. El moment convida a assaborir-lo intensament.

No me n’estic de retratar-m’hi jo mateix i poso l’automàtic.

I ara cap al bosc de can Veire, un dels dos o tres petits desnivells que faran que avui  la excursió no sigui plana del tot. I per a recordar que, per minsa que sigui la pujada, cal donar ritme, bé que suau i pausat, al buf. Un banc de fusta fet amb dues travesses de via de tren, dalt del bosquet, convida al repòs i a la contemplació del lloc.

Un home busca espàrrecs, amb prou èxit a jutjar pel gruixut manyoc que du a la mà esquerra.

Traspasso la carretera cap a nord, més bosc. Però els camps son omnipresents quan, per petita que sigui, s’obre una clariana. Toca tornar enrera i cercar el camí de més cap a llevant per a anar tornant al punt de sortida.

En tornar a traspassar la carretera em trobo una noia negre, de les que els macarres mafiosos porten a les carreteres a prostituir-se, asseguda en una cadira de càmping, al costat d’un petit parasol i el que semblen ser les seves coses personals. Li dono el bondia i somriu: “buenos dias…quieres que te la chupe..?”

“Ai filla…yo ya no estoy para esos trotes…” és l’únic que se m’acut dir-li mentre noto el cor encongit. Fa cara de no haver-me entès.

Li dic adéu i segueixo el camí, ample, entre verdosos camps del cereal creixent, però m’embarga primer una sensació de pena profunda que dona pas a una malla llet impressionant.

Avanço pensant com n’és d’hipòcrita i d’imbècil la major part d’aquesta societat nostra, capaç de sentir-se  cofoia i “moralment elevada” prohibint corrides de toros i, en canvi, absolutament insensible a la explotació, a l’esclavatge, d’aquestes noies vingudes de Déu sap on, sense papers i en mans de sàtrapes.

El camí em portarà amb poca estona cap a la Torre d’en Malla, aturonada, esvelta, magníficament afermada en un passat pairal, que recorda aquests grans masos de la Catalunya central, del Lluçanès, del Bages, de l’Osona. Amb les dues torres amb regust de por i de carlinada.

Retorno al llom dels camps per a cercar novament el camí de Can Salvi i, sense passar novament pels aiguamolls, desfaig el primer tros de camí de l’inici fins el cotxe.

Mercès als moviments conservacionistes dels 70 Gallecs es va poder salvar, bé que parcialment, però es va poder salvar. D’altres llocs no se’n van poder sortir.