dilluns, 30 de gener del 2012

Camí de Calblanque, sense arribar-hi

El dia que a la tarda vam anar a passejar per les salines de Rasall, havíem dedicat el matí a caminar en direcció a Calblanque, sortint de Cala Reona. Era la primera aproximació a aquell espai natural protegit, per altra banda prou proper al començament de la Manga.
M'havia guardat al gps una ruta baixada del "Wikiloc" per si s'esqueia de fer-la, de manera que em va servir per fer-ne un trosset. Tot i que, llevat del començament, potser no hagués calgut, doncs aquell tros costaner està senyalitzat com a part del Gr 2 Mediterrani.

Això sí, vam voler fer-ho a la nostra manera i així, al començament del recorregut, vam deixar el sender per a endinsar-nos a una de les valls que desaigüen a la cala Reona. Que hi desaigüen quan plou suficientment, convertint els fons de les valls en rambles. A Múrcia, els torrents son anomenats "rambla", mot que a Catalunya ha quedat en desús, tot i que, evidentment, per exemple, la Rambla de Barcelona és diu així perquè abans d'urbanitzar-la era el pas d'una riera, de les moltes que baixen de Collserola cap al mar.
Prou m'hagués agradat tenir més coneixements de botànica per a poder reconèixer la gran varietat de plantes, arbustives les més evidents, però que no passen d'aquí, de manera que en un espai com aquest resulta ben difícil perdre's. Pots sortir del corriol marcat, si n'hi ha, però res impedeix de veure cap on vols anar o cap on vas. Em vaig passar uns moments deliciosos imaginant que era aquell jovenet que pujava i baixava com les cabres i amb la mirada vaig anar dibuixant el recorregut (....cap al fons de la vall, pujant aquell llom de la dreta per a flanquejar fins els roquers del darrera....tornar pel cim i....).

Vegetació, com no podria ser altrament, perfectament adaptada a les condicions ambientals, hídriques i d'insolació del territori. Amb prou semblança amb determinades parts del Garraf, tot i que la geologia d'ambdós territoris és diferent. Romanins i farigoles florides ja, molts i moltes i, com dic, tantes plantes com n'ignoro el nom. Ah! i com al Garraf, margallons, molts margallons.
El que ens va causar sorpresa va ser trobar fins prou endins de la vall, unes mates precioses de la planta que en diuen bandera espanyola, ben desenvolupada, gairebé com arbusts -de fet ho eren:
Vaig pensar si no eren aquestes plantes endèmiques d'aquest territori. Però no, de cap manera, no son endèmiques ni d'aquest continent, doncs, tornat a l'hotel vaig cercar-ne la informació i es tracta de la lantana camara, que resulta ser una invasora de pronòstic, vet aquí perquè colonitza aquella vall.


Tallant per un altre cantó vam recuperar el camí marcat que es va enlairant damunt del mar amb una certa suavitat però continuadament. Un espai on res t'impedeix la visió, aeri, lluminós.
Val a dir que vaig tenir una estranya sensació, com si m'hagués de protegir de la possibilitat de vertigen, que gràcies a Déu no pateixo. Ep, res de perillós si no es surt del camí, més aviat corriol en alguns trossos, però el fet de no tenir res a prop, cap arbre, sembla com si no tinguessis agafador, com si et manqués protecció:
La terra es va enfosquint cada vegada més a mida que -em sembla a mi- va aflorant un nou substrat, potser una gran veta de pissarres bituminoses que acabarà per tornar el terra amb tota una gamma de grisos de creixent intensitat fins gairebé el negre pur i simple,
a la zona a la què correspon la fotografia de sobre, on hi ha les restes d'una antiga explotació minaire. Cal no oblidar que, a l'altre cantó d'aquestes muntanyes hi ha precisament el poble de La Unión i les seves mines.
Com que vam estar força estona a la vall que deia al principi, vam renunciar a arribar a Calblanque, per poder arribar a l'hora de dinar a l'hotel.
Tant diferents aquestes paratges dels que estem acostumats a recórrer!


Vaig disfrutar, com se sol dir, "com un vedell". Ep, que ningú hi vagi pas a l'estiu!.


La mestressa m'ha promès que no em demanarà drets d'imatge del testimoni gràfic. I jo em comprometo a no demanar-me'ls jo mateix. Així doncs, heus aquí el Xiruquero-kumbaià i la seva mestressa al camí de tornada, amb el Cabo de Palos al fons.





7 comentaris:

Albert ha dit...

quin goig que feu!!!

M. Antònia ha dit...

Quin bon reportatge! Sí que feu goig.

Gatsaule ha dit...

Veig que si, que finalment vau anar a Calblanque. Realment amb un botànic a la vora l'espais es gaudeix una mica més, però aquestes rambles tan ben conservades són sempre interessants!

I no puc deixar d'estar d'acord amb els companys: feu molt de goig!

Pere de can Peret ha dit...

Aquest indret es veu interessant. M’afegeixo als comentaris sobre les fotos i els artistes que hi surten!

Anònim ha dit...

Ei! gràcies a tots per això de que fem goig. La mestressa sí que en fa, us ho ben asseguro.(jo vaig fer trampa i un segon abans que es disparés la màquina vaig amagar la panxa, però no ho digueu a ningú, que tots tenim la nostra coqueteria, eh?)

Anònim ha dit...

Gatsaule, prou que n'haguéssim gaudit més amb un botànic de company. I també vaig trobar a faltar un geòleg, que mira que n'és d'interessant d'aquest punt de vista aquell espai!

Marta ha dit...

Aquests camins des dels quals veus el mar, són un goig! Quina enveja sana!