dissabte, 14 de gener del 2012

De Santa Coloma a Tiana, per Sant Jeroni

Segur que em repeteixo, però és que ho crec així: la bellesa rau a la senzillesa. Als peus de l'altar del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, hi ha aquest pessebre.


Molts ja l'hem guardat el pessebre. Jo també el de casa, tot i que tradicionalment toca guardar-lo per la Candelera. I serà aleshores quan retirarem un petit pessebre a muntanya.
M'embadaleixo mirant-lo. Com que és a terra hi poso un genoll per veure'l bé. Maria i Josep japonesos. Al Petit no se li  poden apreciar els trets de la raça. I uns pocs trossos de bambú fan de casa, d'establia. Em van dir que era obra d'una ceramista catalana, el nom de la quan em sap greu no recordar.


Al bell mig del claustre un magnífic -i vell- exemplar de murtra. De les murtres que senyorejaven en altres temps tots els voltants del monestir. Bado i no soc a temps de veure els capitells amb les cares de Ferran el Catòlic i Isabel de Castella, els Reis Catòlics, que van rebre aquí Cristòfor Colom en retornar del seu primer viatge a Amèrica. I és que no s'hi val a badar, tot s'ha de fer tant de pressa...Sort que a Sant Jeroni ja hi he estat altres vegades.

Em va agradar tornar-hi, dijous passat, a Sant Jeroni de la Murtra. Val la pena. Tant a prop de dues grans conurbacions, com Badalona i Santa Coloma de Gramenet, sorprèn aquest lloc que convida a la serenitat.

Dijous vam començar a l'estació de metro de Santa Coloma, de la línia 1, i Sant Jeroni va ser el primer lloc d'aturada. Després vam anar amunt, fins a  l'hospital de can Ruti, un conjunt que frapa, tant per la grandiositat dels edificis com l'immens aparcament i el bellugueig de gent amunt i avall, amb, de tant en tant, l'udol d'una ambulància. Una mena de ciutat on ningú voldríem estar. A voltes voldria fer com els gossos, que en sentir propera la sirena de les ambulàncies sovint fan un udol de tristesa que corprèn. No sé si els gossos fan l'udol en una mena d'expressió de solidaritat o de rebuig d'un so que els sembla hostil. No ho sé. Però certament a vegades em sembla que diuen quelcom semblant a "estic amb tu".

Un tros més amunt, una vegada enfilats pel camí que ens duria fins a la Conreria, en tornar la vista enrera no vaig poder si no aturar-me. 
El mar, invisible, rera el llençol de boires. Els darrers turons  de la Serra de Marina i, al fons, Collserola.  
Malgrat les calitxes de voramar el dia és lluminós i convida a esplaiar-se.  I envejo per un moment l'immobilitat de l'etzevara.


Vaja, ja m'he tornat a quedar enrera. Gat vell com sóc enfilo la pujada com cal, administrant curosament l'esforç, mentre l'escalforeta del sol sembla que vulgui esmorteïr la fredor del ventijol atramuntanat que manté les boires ran de platja.
I mentre pujo penso en aquesta primera sortida de l'any que acabem d'encetar, en els interrogants que tot inici obre.
Hi penso amb serenor. Amb una certa conformitat també, en veure que aquesta terra   m'ofereix ara, a tall d'obsequi, que li agraeixo, unes formes capricioses, uns volums imaginatius, unes tonalitats embadalidores, mentre el sauló que desprèn em deixa comprovar que tinc gairebé intacta la facultat de l'equilibri. Que empri els elements per a erosió és només una eina, un accident: és el resultat el que compta, el tot-plegat que m'ofereix.

El cirerer d'arboç va per feina. I aquests gotims de floretes petites, que contrasten la seva blancor amb el verd decidit, rabent quasi de les fulles, apunten ja, amb molta timidesa, un suau rosat que, temps a venir, passarà al roig precís de les cireretes de pastor.
Som-hi, que em torno a quedar enrera. El camí, ara planejant, a vista d'ocell permet de veure la Cartoixa de Montalegre.


Som doncs, prou a prop de Tiana, on acabarem l'excursió. Al coll, tal com venim, se'ns obre per la nostra esquerra el cantó del Vallès. A la llunyania, per dessota nostre, Sant Fost, Martorelles... A la nostra dreta el tros més meridional del maresme, on els turons comencen a prendre alçada i suggereixen la força de les rieres quan els patacs d'aigua a la serra cerquen el mar.


A la Conreria, al seu coll, un dels edificis de l'antic seminari és ara un alberg de la Fundació Pere Tarrés. Un company em recorda una excursió de la seva joventut de Minyó de Muntanya, sortint de Mollet i traspassant la serra per aquí per anar a raure a Montgat, mentre amb una barreja de malenconia i decepció em fa fixar en el tou de cases i urbanitzacions d'aquell espai vallesà.


Un corriol que esquiva la carretera ens portarà de dret a la font de l'Alba, a tocar d'una zona de lleure de Tiana, d'on surt un bus que baixa per Tiana cap a Montgat i després segueix cap a Badalona. 
Vet aquí el recorregut:

5 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

No sembla que sigueu tan a prop de grans ciutats. Una bona sortida!

Albert ha dit...

Fa 5 anys, vam fer aquesta excursió amb bicicleta, però pujant directe a la carena, en lloc de passar per Can Ruti,
La tornada, xino-xano pel passeig marítim que mena fins al Fòrum, i cap a casa.
Una bonica excursió molt aprop!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A trossos no que no ho sembla, Pere. De totes maneres és una zona que jo en diria pre-urbana, o potser de transició. A partir d'un punt és ja considerada Serra de Marina, que té la figura protectora de parc, i és el tros més bonic, és clar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bufa! Deunidó Albert, quin trencacames deu ser pujar en bici directament a la carena. Ara, val la pena poder aturar-se a Sant Jeroni de la Murtra.

Gatsaule ha dit...

Sembla estrany que hagueu sabut trobar un recorregut prou atractiu, en aquesta àrea tan urbanitzada i envoltada d'àrees industrials.... Però tens raó que Sant Jeroni de la Murtra val molt la pena!