divendres, 10 de febrer del 2012

Cua de bou al museu

Reprenc les meves notes de l'estada a Múrcia, que no vull que el pas del temps amb el seu garbell de reixa grossa deixi passar massa cosa.
Quan ja en tingui prou de les notes "murcianes", aleshores em guardaré els posts en pdf per a tenir-los grapadets en una carpeta, i és que a voltes, m'agrada cedir a una certa enyorança del paper.

Sens dubte, un bon motiu per seguir amb aquestes notes és la cua de bou que em vaig menjar -la mestressa es va estimar més una altra cosa- al restaurant del Club Taurino de Murcia. O sia, " Rabo de Toro". Que és un plat que m'encanta, una carn ben melosa, convenientment guisada amb el vi negre d'alta graduació, amb les seves patates tallades a daus, cebeta confitada, etc.. Mmmm... Estava boníssim!

El matí havíem anat a veure el museu de l'escultor Salzillo on ens vam embadalir amb el pessebre que va fer per encàrrec d'un senyor de pèles, com sempre passa, una verdadera meravella, però vaig sortir una mica anguniejat, val a dir-ho, per que les altres escultures -cosa de l'època- son sants, màrtirs i verges que no contribueixen, precisament, a asserenar l'esperit.
Després vam donar una volteta pel museu històric de Múrcia, prou interessant, certament, i a l'hora de dinar vam anar al Club Taurino, que és també la seu del Museo Taurino de Murcia.

Hi havia un menjador exterior, a l'aire lliure, però tot i que no feia fred ens vam estimar més dinar a dintre. Una sala acollidora que s'encarrega d'evidenciar de totes totes que és el club taurí.
Més endins, varies sales més acullen tot mena de records, fotografies dedicades de toreros, cartells de corridas, algun cap de brau dissecat més, capotes i muletas, dibuixos i pintures de varis artistes, en fi, tot allò relacionat amb la tauromàquia. En una de les sales no era convenient entrar-hi perquè hi havia un dinar privat de socis, però al costat em vaig fixar en dues fotografies, una de Francisco Rivera "Paquirri", dedicada al club "el mejor club taurino". I una altra del nostre compatriota Joaquím Bernadó, considerat el millor torero català, que va debutar a la plaça de braus de Manresa l'any 1950.
En canvi, no vaig trobar la fotografia -segur que la deuen tenir- de quan l'alcalde Pasqual  Maragall, l'any 1983, va distingir Bernadó amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona.

Menjar-se un plat de cua de bou, per cert boníssim, i en un lloc així, no es pot fer cada dia. Per això cal deixar-ne constància escrita.


4 comentaris:

Marta ha dit...

Aquests dies estic dinant i sopant arròs bullit per raons d'un virus intestinal que ja estic superant, i que ja n'estic farta. Ara llegeixo amb delit les excelències del teu plat, oh quina salivera......

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaja, Marta, doncs si que he triat bon moment per a parlar d'aquella cua de bou! Apa, a millorar del tot.

Pere de can Peret ha dit...

Amb la teva explicació d’aquest plat, ja m’has fet vindre ganes de tastar-ho.
Es curiós que Manresa surti a la historia taurina, ja que fa molts anys que no existeix aquesta plaça de braus, que era situada al costat del baixador del ferrocarril dels catalans.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, no t'ha pas d'estranyar que Manresa surti a la història taurina, que hi va tenir la seva importància, com a d'altres de les tantes places que hi havia a ciutats de Catalunya, entre les quals Olot, una de les més antigues d'Espanya.
No tan sols hi va debutar Joaquím Bernadó, sinó que el mateix Bernadó, ja consagrat com un dels millors, a la "corrida" del 12 d'octubre del 1977 va encapçalar un cartell de toreros catalans amb ell mateix, l'Enric Patón i el Xavier Batalla.
Per què una festa tan catalana com espanyola no havia de tenir seu també a Manresa?
Ep, i si no has tastat la cua de bou o el rabo de toro, segons on siguis, no t'ho perdis!.