dimarts, 14 de febrer del 2012

Monte de las Cenizas

El segon lloc de la trilogia del nom de l'espai protegit és Monte de las Cenizas, precedit per Calblanque i seguit per Peña del Águila. 
Aquesta darrera ens la vam mirar de lluny. Vuit dies ens van ser massa curts. I això que aquest con, que en certa manera em va recordar els cons volcànics, sembla que et cridi per a oferir-te, a canvi del teu esforç, la visió de l'àguila: la terra als teus peus.
Ens vam mirar la Peña del Águila des del començament del camí al Monte de las Cenizas, un camí ample amb pedra solta, que fa de mal caminar a trossos i que evidencia haver estat una antiga carretera de les de pedra premsada contra el terra, que la manca de manteniment i l'erosió s'han encarregar de fer malbé. 
Aquesta antiga carretera està senyalitzada com a Sendero PR -MU 2, amb la qual cosa, sense cap esforç, es pot comptar amb un sender més dins la xarxa de senders de la regió. No cal pas pel que fa a la orientació, doncs només seguint el camí, sense pèrdua possible, s'arriba a dalt. Però ja tinc per ben sabut que els senders han estat creats per a dur a la gent de la maneta.

El cami passa per una zona de bosc molt bonica, profundament mediterrània, i a mida que va pujant es va entenen el perquè del nom d'aquesta muntanya:

que és la part més enlairada del cabo Negrete. En estar a dalt, tot i les diferències d'ambdues costes, en certa manera em va recordar el Far de Sant Sebastià, si més no per la ampla visió de la costa i l'enlairament damunt les aigües, tot i que el dia no era, com es pot veure, massa clar.
Però el cim té una sorpresa per als qui, com nosaltres, no n'estàvem informats: dalt mateix hi ha una bateria de costa impressionant, constituïda per dos canons i les seves instal·lacions, que un panell s'encarrega d'explicar amb prou detall. Així com una instal·lació de radars i comunicacions damunt d'una de les antigues construccions de la bateria, que està en ús, tal com explica un altre panell, per al servei de vigilància marina dels "fluxos migratoris".
Els canons de seguida em van fer recuperar una imatge que tenia adormida al disc dur del cervell: aquests canons els he vist abans!. Certament no aquest, però si uns altres d'iguals que vam veure aquell dia que vam anar a la Mola amb el meu amic que hi feia el servei, i a qui vaig anar a visitar aprofitant tres dies de permís que el meu capità em va donar estant jo a Mallorca. Aleshores aquelles bateries estaven actives, i ben actives: només veure girar un canó ja imposava.

Mercès al panell explicatiu que deia suara, he sabut que son uns Vickers del calibre 381 m/m, amb projectils de 885 quilos i un abast de foc de 35 quilòmetres, que es diu aviat. Instal·lats el 1931, el creixement imparable de l'aviació militar els va convertir varies dècades després en obsolets.


Ara, al final del panell explicatiu, s'hi inclou un paràgraf que hauria de fer reflexionar, a Múrcia i a Catalunya, a més d'un:
"“La recuperación, conservación y protección de estas magníficas construcciones, permitirá que sus visitantes en años venideros los admiren con los mismos ojos con los que hoy nosotros admiramos un castillo medieval. Recordemos que este patrimonio arquitectónico es parte del legado de nuestra historia. Conservémoslo.”

Tant de bo que així sigui.

8 comentaris:

esparver ha dit...

Com no ens traguem una mica el papanatisme de sobre tenim fotut que a Catalunya sigui així.
Bonica excursió, estàs començant a treure'm el convenciment de que a Múrcia no m'hi busquin.

Gatsaule ha dit...

Veus, aquesta costa no la conec, i es veu prou interessant. Sobretot aprofitant aquest llamp de canons!! Fan el seu respecte....

Pere de can Peret ha dit...

Aquest lloc té bona pinta. Els canó fa molta impressió i suposo que veure’l actiu deuria ser “acollonidor”.
Totalment d’acord amb l’escrit. Tant de bo s’apliquessin aquets criteris en moltes ocasions!

Marta ha dit...

Teniu raó, fan una mica de respecte. Com a visitant prefereixo els castells medievals, de veritat!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, això del papanatisme no es pas un exclusiva nostra, no. Però vaja, pel mateix preu val més ser esperançats en el futur.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si que ho és d'interessant, Gatsaule. No em faria res de fer-hi una nova excursió si tornem per aquelles terres.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, és que l'escrit, tant en el fons com en la forma, és d'allò més encertat!.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, i per què haver de triar? Tots dos!