diumenge, 18 de març del 2012

Son forasteres les orenetes?

Hi ha qui, en llevar-se, veu això. Veu aquest tros de carrer, i aquesta botiga. I, més lluny, probablement aquell camp i potser la cabana de les eines que hi ha al bell mig.
I aquest entorn li és familiar, son els seus topants, son els seus punts de referència.
Normal, com sempre. És el seu poble. I d'això no en fa cabal.
Son les olors del seu entorn i les llums, ara, de matinada i al capvespre.
I la temperatura, totes les condicions ambientals son les d'aquest lloc i per tant, son les seves. L'habitud del seu cos harmònica amb el seu territori.
Els altres, quan passem per aquí, no tenim la facultat de veure el que ell veu. Ni tant sols si guaitéssim des de la seva finestra.
Els altres tenim la condició de foraster. El que és de fora. El que és de fora d'allà, però és propi d'un altre lloc, i està acostumat a l'altre ambient, veu un altre tros de carrer i una altra botiga, i un altre camp. O no veu cap camp. O al davant no hi ha botiga.

Tots som d'un lloc. I tots som forasters.

Aquesta sensació de no poder copsar com "és" un lloc determinat, entenent "lloc" com a objecte de percepció d'una barreja indestriable de  realitats físiques i humanes, fent-ne un "totum" essencial, m'ha acompanyat de temps ha. De no sé quan. I emergeix de tant en tant. Semblantment com una deu, ara eixuta, ara rajant esponerosa.

Avui he tornat a sentir aquesta sensació de mancança: podem portar a la "motxilla" personal temps, camins, muntanyes, topants de tota mena, boscos, desnivells, ermites i pobles. I ser, sempre, inevitablement, forasters a tot arreu i, per tant, haver assolit, com a molt, un tast d'allò que tal vegada crèiem haver "conegut".

És possible que hi hagués passat amb el cotxe alguna vegada. No ho crec. Crec que no havia estat mai a Santpedor. A tants llocs no he estat! 
Avui amb la mestressa hem fet una caminada pels camps de migdia del poble, hem vist l'Aiguamoll de la Bòbila i ens hem arribat a la sèquia  a fer-ne un tast d'un parell de quilòmetres. Hem passat pels camins entre els camps. També hem dinat a Santpedor, i hi hem donat un vol. 
I hem vist les primeres orenetes d'enguany!
Elles, tornant com tornen als nius on van néixer perquè hi neixin els seus fills,  també son forasteres?

Que prima és la pinzellada!





10 comentaris:

Júlia ha dit...

Són ciutadanes del seu món, bonic paisatge, em sembla que hi he estat, com les orenetes.

lluís ha dit...

Bonic escrit que crec que descriu molt bé aquesta sensació de conèixer i no conèixer un "lloc".
M´has fet recordar uns versos d'en T.S. Eliot dels four quartets:

"No deixarem mai d'explorar
i el fi de tota la nostra exploració
serà la d'arribar on vàrem començar
i conèixer el lloc per primer cop."

Salutacions.

Gatsaule ha dit...

L'aiguamoll de la bòbila de Santpedor!! Aquí m'has tocat la fibra perquè vaig participar directament en la seva recuperació! L'hauaries hagut de veure com era abans tot això... Has pogut veure els cavalls? Són de la Camarga, d'aquests que poden viure amb les potes dins de l'aigua.

Marta ha dit...

Una poètica entrada per preparar-nos la primavera que ja s'acosta.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així doncs, Júlia, com les orenetes, et sembla que hi tornaràs?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És així, Lluís, els poetes tenen la capacitat d'expressar la conceptualització amb uns pocs mots, mentre el comú dels mortals hem de menester anar-hi donant voltes.
Aquest versos que reprodueixes en son un exemple. I tant bells!
Gràcies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres Gatsaule, em vénen ganes -amb tota simpatia- de fer-te una protesta formal:coses d'aquestes ens les has d'explicar!
No, no vam poder veure cavalls. Ànecs coll-verd, algun esplugabous em sembla. A la caseta d'observació hi havia uns fotògrafs, amb tot el parament, i no ens hi vam poder estar gaire.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Marta. De fet, ja la tenim aquí.

Pere de can Peret ha dit...

Filant prim sí que som forasters a tot arreu, però jo diría mès descobridors de coses i llocs que tenim a prop dels nassos. Trobo, que al viure en un lloc on has nascut, els sentits ens queden una mica atrofiats! No valorem, ho fins i tot no veiem el que un de fora percep de seguida.
Bona vista de Montserrat…es que els del Bages tenim aquest privilegi..je, je

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tanmateix Pere, això de la percepció, que n'és de complexe!