dimarts, 10 d’abril de 2012

La Magolla de Sant Pol d'Arenys

No, no parlaré del Maresme en aquesta entrada del meu bloc de motxilla. No parlaré de voramar i si, en canvi, de terra endins.
D'un racó del que els catalans del Principat en diem la Franja de Ponent, a la comarca aragonesa del Matarranya.
L'ermita de Sant Pol a Arenys de Lledó.
Als plans de Sant Pol -en la nomenclatura castellana en diuen San Hipólito- s'hi accedeix còmodament des de la carretera que va a Arenys de Lledó des de Calaceit.
El dia abans havia plogut i sembla mentida com reacciona la terra de secà quan rep el benefici de la pluja!  És com una rialla d'infant.
De fet s'hi pot arribar en cotxe perfectament per una pista ben indicada des de la carretera, però nosaltres ens vam estimar més deixar el cotxe al començament i fer una passejada que m'havia gravat al gps per allargar una mica l'excursió.
De tota manera no vam poder seguir exactament el traçat previst, pel fet que en un moment determinat el camí es perd, cosa ben freqüent en aquestes terres tant poc transitades fora dels camins més fressats, on sovint s'eixampla el camp llaurant també el camí. Però això passa també a Catalunya, i recordo ara una situació semblant a prop de Santa Maria de Miralles.

Just al començament del camí ja ens esperava la que, per a mi, és la flor més bonica. La més bonica per senzilla, per humil, i per francament bella: la flor d'estepa,
que en la seva humilitat és senyora de gran dignitat, gens exigent en substrat, resistent a la sequera, però que s'estima més morir-se que deixar-se portar a un test fora del seu ambient.

El bosc de secà, contràriament al que pugui semblar, és un bosc ric. Que en aquells verals s'alterna amb els camps d'ametllers, també -no tant- amb vinyes i oliveres d'aquelles que semblen tenir el do de l'immortalitat.
Argelagues florides a peu de camí, en sortir d'un tros de bosc, i els ginebrons en tornar a entrar-hi, molts ginebrons i, no hi podia faltar, la senyora alzina de gran capçada.
Ens vam haver de treure com vam poder els pans de fang que ens van quedar enganxats a les botes en passar pels camins secundaris, amb el consegüent tenyit dels baixos dels pantalons.

Sant Pol s'alça en un petit turó que, com informa un panell explicatiu del lloc era "paso obligado del antiguo camino entre Calaceite y Arens desde el que se dominan los términos municipales de varias poblaciones de la comarca y la muralla natural que forman los puertos de Beceite".
Tot i ser dimecres de Setmana Santa, la tranquil·litat del lloc convida a la passejada relaxada, a lliurar-se al gaudi dels sentits sense més, a la observació, a la curiositat i la "descoberta". 
L'edifici actual de l'ermita és del segle XVIII, tot i que el culte és anterior, com ens explica el panell, que diu que el 1647 un alfères italià, Carlos Auruch, s'hi retirà com a ermità, portant-hi unes imatges religioses entre les quals "la de la Virgen del Refugio, Patrona de Arens de Lledó, junto a San Hipólito. La talla fue robada de la ermita en el año 2.000".
No queda clar si la talla robada -fa tant poc!- era la de la Verge o la del sant.
Vella història, i trista, aquesta dels robatoris en llocs isolats.
Em quedo amb les ganes de saber alguna cosa més d'aquell militar. De fet, el 1647 s'és encara en la guerra dels Segadors, entre les tropes castellanes i les franco-catalanes. 


Ben a prop, al pla del peu de l'ermita, hi ha la creu de terme, feta o refeta, l'any 1973. Crec que refeta, pel que dic més endavant.
En pujar a l'ermita hi ha una petita font, que no raja, més amunt de la qual una peça de pedra em crida l'atenció. Després llegeixo que el panell explicatiu la descriu com a "pieza poligonal...tallada en arenisca.." i en descriu unes palmes que hi figuren gravades, esculpides en baix relleu. Però no en diu res de les figures també esculpides a una altra de les cares ni n'explica què és el petit monòlit.
En aquesta cara l '"Inri" "Iesus Nazarenus Rex Iudeorum" (Jesús Natzarè, Rei dels Jueus), amb la palma, que també hi ha -només la palma- a dues cares més de la pedra.
Però a la cara que dona al camí, a la font eixuta que hi ha a sota, les dues figures esculpides son ben interessants:

A la part superior, un corb. Dessota un cap, crec que femení, coronat.  Dues figures que no es corresponen amb amb l'escut d'Arenys de Lledó que, en tornar a casa, veig que conté dos peixos.
Què representen aquestes figures? El corb a l'escut d'alguna família de cognom Corbera, benefactora del lloc? I la figura femenina, un cap de la verge? Un personatge?


Però el que més em crida l'atenció és l'origen del petit -relativament- monòlit. La importància d'una font bé podria explicar que d'alguna manera la coronés. Però em sembla, vista la forma vuitavada del peu, que es tracta d'una peça reaprofitada, cosa, per altra banda, ben freqüent.


De manera que, arribats a casa agafo les fotografies i demano ajuda al senyor "Photoshop".
I, en efecte, és el que em pensava: és la part superior d'una creu, probablement la creu anterior a l'actual, refeta el 1973.


Creu actual:


La mateixa creu amb la "pieza poligonal", que no és sinó la magolla, també anomenada nus o capitell de la creu antiga.
Vet aquí la demostració:
I és que el pas del temps, que tot s'ho empassa, no s'està de deixar-nos-en senyals.
Ni que sigui per al gaudi tranquil d'un excursionista.

6 comentaris:

M. Antònia ha dit...

Bona descoberta. Aquest lloc del turó fa recordar la Toscana d'Itàlia amb aquests xiprés. La terra de contrast vermellós fa molt bonic amb els verds

Marta ha dit...

Hola Pere! A més d'excursionista, també fas de Sherlock Holmes, a mi també m'agraden les investigacions. Una abraçada

Gatsaule ha dit...

Veig que continues amb el teu afany per recórrer les terres del sud, dels sud-oest en aquest cas. Terres una mica oblidades, però sempre interessants! Ben curiós això de la creu!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si M.Antònia, el turonet de Sant Pol bé pot recordar un racó de la Toscana. I amb una mica més de sol -hi havia núvols alts- els contrastos de color haguessin exigit, sens dubte, unes pinzellades, però ai! la meva inactivitat pictòrica em temo que m'haurà assecat els olis.
A veure si un dia d'aquests...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De fet Marta, no son coses diferents: què fora d'un excursionista sense curiositat?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, el Matarranya és de clima molt contrastat, molt dur l'estiu i l'hivern. Cal aprofitar primavera i tardor per fruir-ne. I, si, pel meu gust, molt interessant.