“El” i “La”

Una de les mes estimables virtuts de fer anar un bloc –o blog-  és la combinació de la impossibilitat d’influir en res, lligada a la possibilitat –gens menyspreable- de dir el que et plagui. Això si,  si tant te fa el “quedar bé” perquè no estiguis pendent de recomptar visites, que en d’altres mitjans en diuen “audiències”.

És l’avantatge de saber-se fora de joc, per dir-ho en termes futbolístics o tant sols lúdics.

En una altra cosa –una més- estic fora de joc. 

Vet aquí – i no és pas de fa quatre dies- que qualsevol persona a qui el valor se li suposa, com a la mili, a la que se li posa un d’aquests petits micròfons al vestit i se li dona opció a opinar d’allò diví i d’allò humà, del que sap i del que no sap, es permet de referir-se a personatges públics com “el Fulanet”, talment com si es tractés d’aquell company d’escola, per exemple, “el” Pep Savinosa, de quart, o “el” Jordi Martínez del curs de selectivitat, amb qui hi havia una relació de companyonia més o menys estreta.

Em resulta molt penós, perquè és de mala educació, sentir referir-se a la senyora Merkel, al senyor Mas, al senyor Rubalcaba o la senyora De Gispert, com “la Merkel”, “el Mas”, “el Rubalcaba” o “la Gispert”. 

Llevat de molt comptades i estimables excepcions, que queden com això, com a excepcions, aquesta mostra de mala educació és generalitzada i no sembla que faci nosa perquè no he sentit a gairebé ningú que en faci esment.

Així son les coses, vet-ho aquí, i així queda establerta en aquesta qüestió la “normalitat” ajudada pels conductors dels programes dels “mas media” on participen aquests tertulians.

Doncs mirin, NO. Això és de mala educació si no és una conversa privada. I encara. Més si aquests personatges públics han estat triats –agradi o no a qui sigui- democràticament.

És ben sabut que a diferència de l’antic règim, en democràcia la sobirania rau en el poble. La qual cosa no fa necessàriament el poble, ni més culte ni més educat.

Com deia al començament, es bo de dir el que et plau, lliurement.