diumenge, 22 de juliol de 2012

"Prou pot caminar més l'esperit que les cames"

A l'hotel on ens hem hostatjat, l'hotel La Quadra, que jo recomano de totes totes a qui vulgui fer estada a Maçanet de Cabrenys, van tenir la gentilesa de donar-nos una habitació de cara a la serra de Les Salines. Només obrir la finestra, l'espectacle dels boscos i els cims, amb els primers raigs del sol llevant o amb les ombres melangioses del captard, ens eixamplava l'ànima.
Matinet, de la finestra del lavabo estant, una goteta d'humitat reflecteix la llum. Una petita meravella que puc captar mercès a la màquina normal i corrent que tinc. M'admira com aquestes maquinetes digitals poden fer fotografies que abans haguéssin requerit -a més de coneixements fotogràfics una mica avançats- tota la colla d'aparells auxiliars que s'havien de dur si es volia fer fotografies així. Ben desenfocat el fons, s'aprecia molt bé al darrer terme aquest mugronet que és -si no m'erro- el Puig Negre, carener damunt de La Vajol.

A més, en la darrera remodelació de l'hotel, van tenir la pensada de deixar tot un espai per a fer-hi una terrassa oberta a tres vents, per a gaudi de tots els estadants, de manera que si llur habitació no dona al cantó nord, poden anar a la dita terrassa del tercer pis i fruir-ne a cor que vols.
La vista se me'n va, encuriosida, imaginant el pas per aquella petita vall, per la torrentera, pel llom, tot cercant camins possibles. I el desnivell evident apaivaga les ànsies amb un toc de realitat que, malgrat tot, no enterboleix el moment, que "prou pot caminar més l'esperit que les cames", com una vegada em va dir, temps ha, un vell excursionista.

El dia abans va fer força calor. Però havent estat al santuari de Les Salines fa anys, en ocasió de pujar al Roc de Frausa, teniem moltes ganes de tornar a Les Salines. De manera que vam agafar el cotxe i ben a poc a poc vam anar pujant per la pista que hi mena.
Temps ha, molt, que no havia vist tants gaigs. Només recordo una altra ocasió on pogués veure els gaigs, i sentir-los, amb tanta claredat, una ocasió quan, amb la canalla petita encara, érem acampats a Llinars de l'Aigua d'Ora.
M'agrada anar pujant amb el cotxe per aquests camins, com imitant el pas silenciós del que va a peu: en certa manera és com si hi anés, i la mínima velocitat permet anar fruint del camí, per bé que, tant se val, l'haver d'estar a l'aguait de les corbes tancades o de les canaleres no deixa prou marge a la meva badoqueria.
Tot el camí és preciós, d'una bellesa fora mida. Li vaig dir a la meva mestressa que, un dia, m'agradaria que ens pugéssin al santuari per a fer nosaltres tot el camí de retorn a Maçanet i podent, per tant, tenir tot el gaudi sense haver d'esmerçar-hi el buf de les pujades.

Ens vam fixar en l'inici del camí que va les mines, que esmentava el comentari de l'amic Gatsaule dues entrades abans. I vam deixar a la dreta el tros final de camí que va al santuari per a prendre el camí, ara asfaltat, estret, tortuós i dret que mena al Coll dels Pous i, més enllà, cap a les antenes a tocar del Moixer. Sort de sorts que no ens hi vam trobar ningú en direcció contrària, altrament ens haguéssim passat el matí maniobrant per a sortir de l'atzucac.

El Coll dels Pous (de glaç), és un lloc paradisíac. Un coll per definició. Una bella i suau esquena d'ase que parteix les aigües cap a nord i sud. Allí vam deixar el cotxe. Tant bonic és que, fins i tot, el fet que allí hi hagués el cotxe no malmetia el paisatge. O, si més no, així m'ho va semblar a mi. Però la vegetació no ens permetia veure l'altre cantó, el cantó del Vallespir.

De manera que, com havia previst en l'estudi del mapa previ a l'excursió, aniríem fins al cim del Puig de les Salines, si no feia massa calor, o fins al Roc de la Graula(*) . I com que el sol apretava de valent, convidant-te a no defugir gaire les ombres, la opció va ser aquesta, el Roc de la Graula. Un petit cim entre els dos grans de la contrada, el Roc de Frausa i el Puig de les Salines.

Petit i eixerit. Carener i, per tant, aeri, ens va permetre de gaudir d'una visió excepcional del Vallespir, als nostres peus, i tota la franja costanera del cantó de Leucata. Però en canvi -la felicitat mai és completa- no podiem veure el Canigó. Li vaig agrair al Roc la seva pedra trencada, blanca de calç, i fins i tot la tartera del cantó de ponent, que no cal passar per arribar al cim.
Cap al sud, l'aigua del pantà de Boadella es pinta de blau cel entre els blaus atmosfèrics de la llunyania.




I al nord i al sud, de fet als quatre vents, proves d'identificar, identifiques....
I quan la vista es cansa la deixes passejar per aquest infinit que sembla a tocar, i es produeix aquell fenòmen aparentment contradictori de relaxament i excitació alhora.






El Roc de la Graula no és esmentat als plànols de l'Institut Català de Cartografia com a tal, si no com a Roc del Pou. De la mateixa manera que el Puig de Les Salines no hi rep aquest nom si no el de Puig de les Pedrisses. Fins i tot, si cerqueu el topònim al "Vissir" de l'ICC no us sortirà, llevat d'un altre Roc de la Graula de l'Alt Urgell que naturalment no és aquest.

Va ser de baixada que ens vam estar una bona estona al Santuari de Les Salines, on per cert, hi havia homes treballant en el manteniment de la teulada i altres parts. Però no es podia entrar al santuari. 
I el refugi estava ocupat per les pertinences dels treballadors.


Vam estar una bona estona, també, a la Font de Les Salines gaudint d'aquell espai privilegiat, fins que el rellotge ens va dir que s'acostava l'hora de dinar i, per tant, de tornar a l'hotel.

Una recomanació per qui tingui interès en aquesta zona. Imprescindible aquest web de Maçanet de Cabrenys. 

(*) La graula és la gralla. Diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, que rep el nom de graula a les comarques del Rosselló, Conflent, Alt Empordà, i Garrotxa. I com hem vist en parlar dels mapes, també a l'Alt Urgell. 



5 comentaris:

lluís ha dit...

Si em permets, jo també diria "sense esperit només caminen les cames".
Hi crec sincerament que la teva descripció de la caminada, i per suposat també la pròpia caminada no va ser només una caminada. Felicitats!

I recordo el petit refugi de les Salines amb un gran afecte, no és per menys, em va protegir d'una tempesta d'estiu d'allò més violenta amb llamps i trons.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lluís, es pot estar davant d'un refugi i no passar del portal?
Arrecerar-se d'una tempesta violenta en un refugi és tant gratificant i dolç que deu haver-hi poques coses tant agradoses.
Doncs si, només vaig treure el nas per la porta, i veient com ho tenien de parat els treballadors em vaig estimar més no entrar perquè segur que hi tenien coses personals.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em miro ara la fotografia que vaig posar del pantà de Boadella des del Roc de la Graula i se m'encongeix el cor.
El dia abans de començar aquest terrible incendi, divendres, tornàvem cap a casa sense pressa. Vam passar per Darnius, ens vam aturar una estoneta al barratge del pantà i després, per Biure, vam anar a trobar la carretera general.
I tots aquells paratges, a l'endemà ...Valga'ns Déu!

Pere de can Peret ha dit...

Una estada ben agradable pel que expliques.
Sap molt de greu aquest incendi, qualsevol incendi que deixa un terrible rastre en tots els aspectes.

Gatsaule ha dit...

Una volta prou interessant, encara que sigui en cotxe, que a on no arriben les cames hi arribi el cor! En el fons, és una zona que permet fer alguna volta en cotxe ben bonica!