dissabte, 21 de juliol de 2012

Els pilons de carretera. I més.

Ja no en queden.
 Proteccions de la carretera, de xarxa metàl·lica suportada per pilons de ciment armat.
 Perquè els cotxes no caiguessin per l'estimball.
 Aquests metres de protecció, potser una trentena, encara son a lloc.
Em va fer molta gràcia de veure'ls, perquè ja pertanyen a un passat oblidat. Per això els vaig retratar abastament. Així en tindré testimoni gràfic, perquè difícilment en tornaré a veure. Pel cap baix deu fer uns seixanta anys que fan la sentinella en aquests revolts de la carretera que va cap a Maçanet de Cabrenys, venint, com veníem nosaltres, del pont de la Farga. 
Tanmateix restes arqueològiques d'un temps en que corrien quatre cotxes i, caminant per la carretera, molt de tant en tant algú avisava que en venia un.

Ja feia calor i érem al final de l'excursió que vam començar des de l'hotel per anar -parlant d'arqueologia, però no tant moderna- cap a la Pedra Dreta, un menhir relativament proper que, segons diu el cartell del costat, és de quatre mil·lenis abans de Crist. Edat que suposo que es coneix  per la datació d'algunes eines que van trobar pels voltants.


Una surera, amb el blau de la marca de ser pelada que es posa després d'aplicar al tronc nu els fungicides, ja ens va anunciar que entràvem en una de les grans suredes que envolten Maçanet.

I quines suredes, precioses!
De la Pedra Dreta enllà, el camí va baixant poc a poc, fent les llaçades còmodes que demostren el camí apropiat pel pas de carros. En tot moment l'espectacle dels troncs retorçats et reclama i vas fent camí badant i còmodament, per bé que la calor ja comença a fer-se present.


Els bens del mas et vénen a dir que son bens, però que no son tontos, arrecerats a l'ombra, mentre nosaltres, fent camí, entomem el sol a mitges, que ja és prou sabut que les capçades de les sureres son força esclarissades.


I en arribar al torrent, la vegetació passa a ser de ribera, canvia radicalment, i dona pas a llocs paradisíacs, ufanosos i acollidors, com aquest petit embassament que fa la resclosa del Pont de la Farga.
Després, per tornar a Maçanet, ja només queden un parell de quilòmetres de la carretera que deia al començament. 
Una volta bonica i relaxada, a l'abast de tothom.

1 comentari:

Marta ha dit...

Realment convida al relax. Quan veig les sureres despullades, em fan una mica de pena, sembla que hagin de tenir fred, bé, només és una percepció. Ara fa calor i no és el cas. Cuideu-vos!