diumenge, 23 de setembre de 2012

Espolsant rovell al Lledoner

És que l'estiu ens ha acumulat molt de rovell a les frontises.
(Cagumdena, el corrector automàtic m'està assenyalant error a "frontises". Doncs que es foti, que al meu poble i tots els fusters que he conegut, sempre n'hem dit frontises i no frontisses).
Doncs si, tant els meus companys com jo teníem molt de rovell a les frontises, que més enllà d'algunes passejades, tots hem administrat la calor com hem pogut, certament amb ben poca mobilitat.
I per començar a espolsar-lo vaig proposar una sortida per a dijous passat, val a dir que una mica improvisada, i vam anar a un altre racó del meu estimat Ordal, racó que ha resistit fins ara les embranzides d'urbanitzacions, pedreres i vies de comunicació.

Vam deixar els dos cotxes al costat del camí, davant del Mas Vell del Lledoner, i vam anar baixant en direcció nord, cap a la font, 
un espai ombrívol, deliciós, idíl·lic, que convida a quedar-s'hi per una bona estona.

I vam seguir avall, per anar a trobar el Mal Barranc i seguir-lo, girant del tot cap a sud, fins arribar sota el Pont del Lledoner.

El Pont del Lledoner és una obra molt notable i gairebé desconeguda, de la enginyeria civil (que aleshores feien els enginyers militars, entre altres coses perquè aleshores tots eren militars), del segle XVIII.

En passar per la carretera de l'Ordal, sigui anant o venint de Vilafranca, és molt difícil adonar-s'en, més enllà d'un senzill rètol que diu que s'està passant pel Pont del Lledoner ("Viaducto del Lledoner" diu el cartell). 
És una obra impressionant que es va construir durant molts anys, amb interrupcions incloses, a la mateixa època que es va construir el Pont de Molins de Rei sobre el Llobregat, el "pont de les quinze arcades", ja desaparegut.

I
L'obra és del regnat de l'il·lustrat rei Carles III, de l'enginyer militar Pedro Martín Cermeño, el mateix enginyer del pont de Molins de Rei, que també és autor de la darrera ampliació de la fortificació del Castell de Montjuïc, tal com el coneixem ara, i de la Seu Nova de Lleida, entre d'altres. L'execució de l'obra del Pont del Lledoner, va ser atorgada, almenys en la primera part, al molt conegut aleshores mestre d'obres Onofre Ibern, a qui consta també l'encàrrec de fer l'obra "del nuevo camino", tal com consta en aquest document que es conserva a la Biblioteca de Catalunya:
"Escritura de assiento otorgada por el señor don Gaspar Gentile, comissario real de guerra de los Exercitos de S.M. y ministro de hacienda de la obra del nuevo camino, a favor de Onofre Ibern y compañia, de la obra del puente del Llobregát, desde el arranque de sus arcos hasta finalizarle, como asimismo la porción de camino que se debe dirigir desde el citado puente hasta la villa de Villafranca.. ... ante Vicente Simon, escribano mayor de la 
 Intendencia, en 5 de junio de 1765"

Després de contemplar l'obra abastament, seguim cap al sud per anar a gaudir dels boscos de la Pinetella, jo diria que, potser, el paradigma dels boscos de l'Ordal. O al menys a mi m'ho pot semblar, amarat com estic en passar-hi, de records d'aquelles meves i llunyanes en el temps (ai las!), primeres excursions.
Em diu un company que ja li sembla sentir olor de bolets. Ha plogut, no gaire, el dia abans, però la terra ja flaira i, a estones fins i tot, amb una olor d'humit primerenc de pols  tot just esbandida. Pluja que ha fet feliços els senglars.
Fora de trossos curts de camí ample, en general el camí de la nostra excursió s'esdevé per corriols, força pedregosos, amb aquestes calisses trencades que ja ens parlen de la proximitat del veí i germà Garraf.
Camins que sens dubte ajuden i molt a espolsar el rovell. I que, amb el seu silenci generós alguns companys, amb els genolls menys afavorits que els meus, no em retreuen, però que jo percebo.

Poc a poc pugem el petit desnivell que ens porta al Puig Bernat Petit, un cimet d'aquells que a penes te n'adones per la vegetació, però que descobreixes que ets dalt pel que veus sota els peus.
La baixada és una mica més radical, més pedregosa i el corriol sembla abonar-s'hi, però en els pocs moments que pots deslliurar la mirada d'allí on has de posar els peus, la natura t'ofereix premis en escreix, com aquest fruit d'enredadora, penjant al mig del corriol, com si et volgués fer creure que és raïm:

Arribats al pla, el camí volta les vinyes, ja abandonades, del mas que, de lluny estant, senyoreja la plana. Al pou de la vinya hi ha aigua, però no a la cisterna. Ara, ja no cal esmerçar-hi jornals en aquesta terra.
El mas, però, al que tornem novament tancant el cercle de l'excursió, ens parla encara, com afermant-se, dels seus temps de vida i esplendor. Des de fora, es deixa veure també, el campanaret de la capella.
Acabada l'excursió ens en anem a dinar a Cal Min, a l'Ordal, on amb la seva amabilitat de sempre, ja ens tenen la taula parada.

16 comentaris:

esparver ha dit...

Jo sempre n'he dit frontisses però no en facis gaire cas, perquè el fuster de casa vivia a Almacelles.

Maco el "viaducto"

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Més enllà de normes, Esparver, és que si faig la essa sorda a "frontisses" em trobo estrany, com forçat. Quines coses, eh?

Gatsaule ha dit...

Encara queden racons així a l'Ordal? Sembla estrany, es veu que t'ho coneixes bé!!

Deu ser un dels llocs de Catalunya que ha patit més pressió, entre pedreres i urbanitzacions...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La meva dona ha identificat el fruit de les fotografies: és el fruit de l'aritjol.

JERKOUT ha dit...

i mira que els arínjols són vertaderament un malson en les senderes envaïdes, i en canvi regalen una grapa tan suggerent al fotògraf.

Albert ha dit...

El Lledoner... quins records de la meva dilatada època d'espeleòleg. L'avenc de l'Esquirol, el topògraf, i tans d'altres...
si, El Lledoner, i l'Ordal en general, es sorprenent...!!!

Xavier Sánchez ha dit...

Hola Xiruquero-kumbaià!!! Amb el teu permís, ho comparteixo al meu Facebook...
Una abraçada.

Gemma ha dit...

La font que heu trobat es diu la font de l'Era i el dipòsit circular que hi ha al terra, va servir per fer el ciment per a la reconstrucció del pont, quan va ser enderrocat acabada la guerra civil. Certament el pont és una obra admirable, que desgracidament a vist morir molta gent durant la guerra, on els mataven i llançaven daltabaix.
Sóc de vallirana i m'agrada molt que us agradin aquest entorns, que esperem no siguin més malmesos.
Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Així és JERKOUT. A més, penjant al bell mig del corriol semblava que se'ns oferís com a present.
M'ha agradat saber que vosaltres en dieu arínjol. He anat a veure el DCVB i en dona, a més, aquests altres noms: arígenc, aríngel, aritja. Quin bé de Déu el nostre vocabulari!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bufa!..Albert, si ens posem a recordar m'estovaré. De temps, ja ho saps, que l'Ordal i el Garraf han atorgat el "màster" a molts espeleòlegs nostres.
Em pregunto si el teu notable mestratge en les "macros" no naixeria de la micro fauna de les cavitats.
Jo mateix vaig fer-hi un curset d'espeleologia, que els joves xiruqueros fèiem varis cursets, "espele", escalada, orientació, cançons,etc., i després cadascú prenia el seu camí.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Xavier! Moltes gràcies.
I, per cert, si pot ser, prodiga't una mica més en el teu blog.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Gemma, gràcies per la teva aportació i sigues benvinguda al bloc del Xiruquero-Kumbaià.
Ai, tant de bo pogués ser optimista i que no es malmetés ni un pam més de l'Ordal!
Coneixia les morts del Lledoner. Saps? jo sóc de Molins tot i que fa anys que no hi visc. A voltes, quan jo era molt jove i anava d'excursió amb "els grans", normalment els nostres pares, que van viure la guerra en primera persona, tant per l'Ordal com pel cantó de Collserola, en alguna ocasió s'aturaven i assenyalaven, entre ells, un espai sense vegetació a costat del camí. Nosaltres no hi vèiem res i la seva curta resposta sempre era la mateixa: "és un pou de calç de quan la guerra...va, vinga, anem...". No els agradava gens parlar de la guerra, i van haver de passar uns quants anys més perquè ens assabentéssim que allí enterraven en calç viva els assassinats.

Albert ha dit...

Doncs no, encara que he fet molta fotografia espeleològica, mai em va atraure la escassa fauna de les cavitats, la macro-fotografia ha estat una descoberta posterior.
Per desgracia, moltes famílies, tenim morts encara, en alguna fossa... d'un o altre bàndol.
A casa (literalment a la casa on visc ara) l'avi, va amagar durant molt temps, primer un capellà, i un cop acabada la guerra, a un anarquista. Segur que es van amagar l'un de l'altre, per no perdre la vida, i mai han sabut que, en anys diferents, van buscar refugi al mateix espai.
Al que, si ho arriben a descobrir, li haurien fet la pell els uns i els altres, es a l'avi... en fi, coses de una guerra en la que ni tots els religiosos ni tots els anarquistes eren mala gent...
una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em complau molt i molt el que expliques de ton avi, Albert. Perquè se n'ha parlat massa poc de la bona gent que, certament, se la va jugar i molt per a protegir a d'altres, més enllà d'idees i bàndols.
Jo he sabut d'altres cassos com aquest, com ara un oncle de la meva dona, capellà, que va tenir seriosos problemes per haver signat avals en favor de moltes persones durant la repressió exercida pels vencedors.
I se n'ha parlat massa poc perquè aquesta llum d'humanitat, aquests exemples, bandegen el simplisme de bons i dolents d'aquella tragèdia.
Una abraçada igualment.

maria moncal ha dit...

interessant i desconegut recorregut amb un viaducte que com molt bé dius hem creuat moltes vegades sense adonar-nos, està clar que hem de tocar de "peus a terra" i enlairar la vista al cel per descobrir i contemplar el que anant sobre rodes ens perdem.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No tinc cap dubte, Maria, que aquesta excursió us agradaria.
Salutacions.