dilluns, 10 de setembre de 2012

LavAzza, zucchero i suposo que també cafè.


El carrer de Blai, al Poble Sec, s'ha convertit els darrers anys, després de passar a ser exclusivament per a vianants, en un carrer de bars.
A l'estiu, les terrasses dels bars omplen la zona de vianants completament o gairebé. La qual cosa, al veïnatge més immediat, no és que l'ompli de satisfacció precisament. En canvi, l'èxit de clients és indiscutible, perquè només amb un cop d'ull els que som del barri ja veiem que gairebé tothom és de fora, a migdia i vespre-nits. En canvi, els matins hi ha més gent del barri a les terrasses on no hi toca el sol.

L'altre dia, al vespre, vam anar a donar un petit volt per a aprofitar la fresqueta -o per aprofitar la menys calor- i vam anar a raure, per a sopar, en una de les terrasses, la d'un d'aquests restaurants de menjar ràpid, en aquest cas turc, dels que fan allò del "Durum" i semblants, que els més "viatjats" coneixen abastament i, no cal dir-ho, el jovent.

Havent sopat vaig demanar un descafeïnat sol, ja que en aquestes hores un cafè normal em retardaria massa la son, mentre la meva dona va demanar un sol normal.
Em va dir ella que el seu estava bé, però fluixet. 
El meu em va passar per la gola i les narius sense pena ni glòria, que, a més de ser també fluixet, era descafeïnat.
Per tant, a part que el "durum" de pinya tropical estava prou bé, res a recordar del cafè.

Les tassetes del cafè una mica més grosses que les corrents, blanques llises, sense marca. El que em va cridar l'atenció va ser el sobret de sucre, de la marca italiana "Lavazza", que deu contenir uns cinc grams, mida doncs més petita que els sobrets més corrents que en contenen set o vuit de grams. 
Val a dir que el sobret de sucre tampoc és cap meravella de presentació. Dues fulles termosoldades impreses a una sola tinta, negra sobre el blanc del paper. Les dues cares iguals.

Per què doncs, prenc nota d'aquest sobret, que va a la col·lecció?. Doncs per la marca, que probablement s'estigui introduint, o ja ho ha fet però jo no me n'havia assabentat.

Això si, a la terrassa s'hi estava d'allò més bé. De fet, a l'interior dels bars no hi havia pràcticament ningú.



1 comentari:

Marta ha dit...

Un dia que varem anar a passejar pel carrer Blai, també varem seure en un bar al carrer i em vaig dirigir en català al cambrer d'ètnia pakistaní. Em va respondre amb un català correctíssim, i em vaig alegrar. Per cert el mes vinent començaré altra vegada a anar a un Club de Lectura a la Biblioteca Francesc Boix i trepitjaré el carrer un cop al mes! El trobo agradable aquest carrer!