dilluns, 3 de setembre del 2012

No tant pel rusc com per l'eixam

La fotografia és d'aquí.

Si els bars son plens de gent veient el partit, a les deu de la nit del primer diumenge de setembre, és que les vacances s’han acabat.
La maleïda calor d’aquests darrers dies ja és història. Per bé que el sol sigui encara molt calent el contrast de temperatures suggereix que la tardor arriba, i el cansament per poca cosa, tal vegada la ossada també, s’encarreguen de confirmar-ho.

Ja queden enrera aquells dies que hem estat fora, absents temporalment del cercle, del rusc, on ens movem d’habitud la gran major part de l’any. Tornar és tornar-hi. És reinterpretar el paper que ens toca, que ens ha estat assignat pel no-sé-qui-o-què atzarós que a cadascú ens ha posat en un lloc o racó determinat.
Molts, cadascú a la seva manera, hem viscut un trencament temporal amb el rusc, una mena de solució de continuïtat que tal vegada, al cap i a la fi, serveixi per a resistir  el nou període de pertinença i submissió, en més o menys grau.
Tant si hem estat fora com si no, perquè els que no se n’han anat enllà també han viscut en el propi poble una realitat diferent, amb portes tancades, serveis minvats i cartells de ja tornarem d’aquí uns dies: certament una realitat diferent de la quotidiana, encara que l’escenari físic sigui el mateix aparentment.

Tornem a rebre de tots costats, si us plau per força, tota mena d’allò que en termes econòmics se n’ha vingut dient “Inputs” que reblaran el clau d’allò que toca fer i, el que és pitjor, d’allò que toca pensar. Diuen, en termes biològics i etològics, que som animals socials. Sort que hi ha altres òptiques que es mirem l’home d’altra manera i tal vegada convindria algun grau menys de “socialització”. Però això no deixa de ser, almenys ara per ara, un brindis al sol.

Hem anat i hem tornat, en ús, com en els procediments judicials, de la llibertat condicional. Però el temps no s’ha aturat. Tant de bo hàgim tornat tots. I tant de bo hàgim tornat en condicions iguals o millors (per desitjar que no quedi), per be –o per mal- que sabem que hi ha el temps dels rellotges i el temps de veritat, el que és senyalat per la transformacions del cos i de l’esperit.

Tinc ganes de veure aquesta setmana vinent alguns companys. I vull –reso  per- que tots ens veiem mútuament bé. Que res dolent hagi avançat, que res bo s’hagi aturat.

Però, més enllà de cercles propers, em fa una certa basarda tot allò que m’espera al rusc. No tant pel rusc, com per l’eixam.

5 comentaris:

Salvador ha dit...

M'agrada la teva metàfora del rusc, és molt ben trobada, i sí és veritat que tots esperem tornar a trobar el nostre propi rusc, encara que amb l'ai al cor per saber si tot l'eixam a tornat sa i estalvi...
Són les incògnites ineludibles que ens poden amagar els llargs estius...
Bona retornada i bones caminades.

Pere de can Peret ha dit...

Tan sols dir, que m’agrada’t el teu escrit. Desitjo que el recomençar sigui igual o millor de quan es va deixar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Salvador, i igualment. Feina tens ara -agradosa, això si, suposo- a pair les experiències que ens han fet conèixer del teu viatge.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, és que de fet, tinc la impressió que l'any s'acaba més amb les vacances d'estiu que no pas per Cap d'Any. Tot es "trenca" més, no trobes?

Gatsaule ha dit...

Encara que sigui dels que solen ser fora del rusc quan l'eixam ja hi és gairebé tot, i els meus problemes tinc perfer-ho així, trobo molt encertat l'exemple, però penso que no tot el que ha de venir serà dolent i que ens espera algun canvi positiu!!