divendres, 11 de gener de 2013

Bon començament d'any al segon Montcau

Al segon, perquè el primer va ser al Montcau de l'OrdalMontcalb, Montcaub, Montcau, que ja va amb mi això de calb.
Val a dir que el d'Ordal, actualment, no ho és gaire de calb, doncs fins i tot a dalt la testa té una bona forra de pèl d'arbres, que en direcció migdia-ponent feina et dona per a veure paisatge enllà.

Al segon, el que és més conegut urbi et orbi, el de Sant Llorenç, que, en canvi, és més evident que fa honor al seu nom: només una mica de coroneta de pel al clatell que ajuda a ressaltar més la nuesa de la closca. 
A l'aparcament del Coll d'Estenalles hi havia, quan hi vam arribar, molts cotxes. És evident que pujar al Montcau per cap d'any és una tradició per a molt terrassencs, principalment, i d'altres contrades properes, i és que tenir a tocar de casa un massís com el de Sant Llorenç i l'Obac és tot un luxe. Molts cotxes, sí, la gent dels quals ja s'havia repartit a un cantó i altre.
N'hi ha que fan un mos de torrons i vi bo dalt del cim, d'altres a Castellsapera. Cadascú tria el seu lloc. I d'altres no s'entretenen amb torrons que, fet i fotut, aviat se n'acaba tip per aquestes festes.
Nosaltres érem una bona colla, cadascú pujaria al seu ritme i ens trobaríem a dalt per a fer el mos o bé al coll d'Eres si el temps a dalt no era prou bo.

Tres companys i jo vam decidir pujar pel cantó nord en comptes de pel camí normal venint de d'Estenalles. Jo n'havia parlat, però en tenia un record difús, doncs feia molts anys que hi havia anat per aquell cantó. En canvi, un dels companys no feia tant.
Així que ens vam desviar i vam prendre el corriol que va cap als Cortins, amb el company que tenia el record més fresc com a capdavanter, mentre començava a caure una mena de no-sé-què, entre neu granulada i minúscules pedretes de glaç que feien una mena de petita fresa damunt els trams d'escadussera vegetació que anàvem passant.

Arribats al collet, vam deixar a l'esquerra el corriol que va als Cortins i vam girar, pujant, per a situar-nos al llom nord del Montcau. La roca començava a estar una mica humida i el cel, amb prou llum, això sí, era d'un gris discontinu que no acabava d'emmascarar els colors. 
El corriol, molt perdedor, té, però, l'ajut d'unes fites de tant en tant, que em fan sentir content de veure el bon fer tradicional dels excursionistes de bon fer. Naturalment, afegim alguna pedra de tant en tant a la fita que cal i seguim pujat cap al collet de les Roques de la Coca
Arribats al collet, la boira que s'havia mantingut adormida a les fondalades es desperta i vol venir a fer-nos companyia. "Vaja, no cal ens acompanyis!" li dic jo. Però la boira no m'escolta i comença a embolcallar-ho tot. 
A voltes és espessa, amb pocs minuts s'aclareix, a mitges o del tot. Talment sembla que estigui jugant amb nosaltres.
Des del collet de les Roques de la Coca el que veiem m'impressiona. I ens obliga a aturar-nos de tant en tant, la qual cosa va molt bé també per anar administrant l'esforç. 

Seguim pujant i les roques es van quedant avall mentre la boira, com llençol, va tapant i destapant, talment com si volgués administrar la bellesa, donant-nos-la a comptagotes.
El fred, malgrat l'escalfor de l'esforç, es nota ara força.
Però...és que és tot tant bonic!
Ostres!, doncs no m'en recordava pas. La pujada té dos graons que s'han de superar grimpant..
Naturalment que no m'en recordava, que aleshores jo era prou més jove i uns passos de grimpada no tenien  cap dificultat especial. Però noi, com anem canviant...
De manera que ens traiem els guants per a fer presa amb seguretat -la possible caiguda no fora cap broma- i amunt!
Després de la segona i darrera grimpada, la cara de satisfacció és ben evident. Oi?
Ara ja falta poc per a arribar a dalt. És el moment òptim: sabem que ja hi som. 
És, potser, el moment que frueixo amb més intensitat sempre que, gran o petit, he fet o faig un cim. És a l'abast de la mà. Res, raonablement, ha d'impedir d'arribar-hi. I darrera queda la part més feixuga. 

És el moment d'aturar-se i deixar passar aquell que té més dificultats perquè arribi primer mentre es frueix del paisatge. A mi no m'ho fan -sens dubte, dels quatre, soc el que pujo amb més dificultats, tot i que he pujat força bé- i després de girar-me varies vegades em torno a afegir al grupet que ja gairebé a dalt parla amb una parella que ens ha vist pujar l'ultim tros.
Ara ja som dalt. Aquest és el bosquet on cada any es posa el pessebre, el bosquet del cantó oposat al vèrtex geodèsic i la taula d'orientació.

A dalt no s'hi està bé. Fred i sensació d'humitat que una mica d'airet, suau, s'encarrega d'augmentar. Una estoneta, això sí, que és pecat pujar un cim i no fruir-ne, per poc que sigui.
I naturalment la fotografia de record. Una més dalt del Montcau. 
Però enguany, certament una mica especial.
Ep, que no porto cap escopeta, que son els bastons, que, per cert, m'han fet més nosa que servei.

I a baixar cap el coll d'Eres, on el grup majoritari ja ha començat a fer "neteja" dels torrons de les motxilles i els termos.

Un molt bon començament d'any. Però, això si, prometo (tot i que amb poc convenciment), de fer més bondat.

6 comentaris:

Salvador ha dit...

Fa segles que no he pujat al Montcau i la darrera vegada ho vaig fer pel camí normal, però aquest cop veig que vosaltres us vau voler complicar la vida anat a fer la via més difícil. Vigila que ja no estem per bromes i menys per grimpades, que no tenim 20 anys, eh?.
Amb tot, penso que en el teu cas jo també hagués gaudit d'una petita grimpada recordant els centenars que haurem fet al llarg de la nostra vida i de les trescades per les muntanyes del Pirineu o de Montserrat... ai las...!!!
Una abraçada

Pere de can Peret ha dit...

Potser algun dia que estiguem “inspirats” intentarem fer aquesta volta, que se surt de la clàssica pujada al Montcau. Veig que també us agrada l’aventura!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja tens raó ja, Salvador, que no estem per a bromes, i si hagués recordat millor segurament que me n'hagués estat. Això sí, va ser tant bonic! De totes maneres ja m'he promès de fer més bondat...
Salutacions cordials.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, dels quatre, jo era l'únic "Cargolet".
Si ho feu, aneu amb molt de compte!!

JERKOUT ha dit...

sempre és important buscar un nou al.licient i veig que a part del camí poc habitual les bromes te'n van regalar unaltre!!!

Gatsaule ha dit...

És realment bonic aquest camí que puja al Montcau per "darrere", a mi també em va sorprendre la vegada que ens hi vam embolicar! I enhorabona per les grimpades, de tant en tant s'ha de sortir de la zona de confort....