El misteri i l’escalf dels llocs de pas.
Un caminoi amable entre els camps.
El batec d’aquelles vides entre les runes del mas.
La duresa, feta art, de la lluita per la subsistència.
Un tros de cel a la terra, homes de poca fe!
La permanent interrogació del camí.
….i dels hortizons.
I el company que sempre, sempre, voldria veure-ho de més amunt.
Unes estones que no es poden comprar
La nostra petitesa
Dic, com Sant Francesc: germà bosc!
Les restes d’un pessebre.
L’amor, més que les meves mans, el refarà.
Montcau, Ordal, dijous 17 de gener de 2013.
7 comentaris:
És molt bonica aquesta entrada. M'ha agradat molt la foto de "un tros de cel a la terra", no ho havia pensat mai així! :)
completament d'acord amb E, m'ha fet saltar una molla de dins!!
Poesia en la Natura
molt bonic aquest viatge/poema a la recerca de quelcom estimat!
Pura poesia visual!!
Llàstima pel pessebre....
Gràcies, amics, pels vostres comentaris!
M'has portat per una passejada molt bonica. El pessebre del nostre grup, a vegades també l'han destrossat i la llibreta i llapis moltes més se'ls han endut. Així són alguns.
Publica un comentari a l'entrada